La fiscalitat desemmascara les voluntats
Per algú que arrisca el seu patrimoni tirant endavant una empresa, sigui servei, comerç, indústria, o qualsevol altra activitat que crea riquesa i feina, és encoratjador sentir promeses de suport públic a les seves iniciatives. Tot i que avui en dia d’ajuts econòmics directes no se’n poden esperar gaires, i arriba un moment que l’empresari acaba resignant-se a que, si més no, s’aixequin els obstacles continus a les seves iniciatives.
Però calen altres condicions, que moltes vegades la pròpia administració trastoca. Hi ha casos flagrants d’inseguretat jurídica per canvis legals a mig partit, i decisions sobre infraestructures o preus regulats que malmeten greument la competitivitat de tot un territori, que fan que l’administrat s’adoni que la seva lluita per sortir-se’n té pocs aliats efectius entre els càrrecs electes, que donen prioritat a altres causes.
Òbviament una administració té moltes obligacions, i ha de treballar de valent per poder ser curosa tant a nivell d’ingressos com en decidir-ne la distribució. Segur que a curt termini té moltes urgències per atendre, però a l’hora de decidir on pressiona fiscalment ha de pensar no sols en l’immediat sinó en garantir que l’activitat econòmica pugui desenvolupar-se, per ser font de recurs tributari també a la llarga.
Hi ha casos en què l’incompliment de promeses electorals o el canvi de legislació amb efectes retroactius haurien de ser aturats, no sols judicialment sinó de forma molt més automàtica. Com pot ser que el govern de Madrid, que hi va accedir prometent rebaixes d’impostos, hagi fet tot el contrari sense que ningú hi pugui fer res? I que es permetés esbotzar el marc de les renovables, un paraigües sota el que tanta gent ha deixat els estalvis hipotecats per sempre? I a sobre, canvia les normes de l’impost de societats, no sols confiscant ara els impostos del futur (que difícilment podrà compensar) sinó que a misses dites restringeix la compensació de pèrdues sofertes per tantes empreses durant la crisi.
Altres decisions tributàries són legalment conformes, però contradictòries amb la voluntat manifesta de suport a l’activitat econòmica. Per exemple, a Manresa estem redactant un pla industrial del Bages, mentre sigil·losament incrementem de cop l’impost d’activitats econòmiques, que afecta a la majoria d’indústries, entre un 15 i un 20%. Certament no lliga, potser que esperem les conclusions del pla, o si més no la consolidació de la represa econòmica. També apostem pel centre històric, hem nomenat un comissionat molt actiu, però reduïm de cop, sense temps de recollir-ne fruits, la bonificació de les taxes per obres de remodelació en locals de la zona. Sense oblidar que Manresa és un cas singular amb l’impost sobre la il·luminació dels rètols comercials que, a sobre de donar vida als carrers foscos de per si, no preveu que la recaptació reverteixi en millores per al comerç. I no parlem dels guals, que sols augmenten (i no pas poc) per les activitats econòmiques. A què juguem?
Si no donem suport, amb fets i no paraules, a la reactivació de l’activitat econòmica, difícilment recuperarem l’ocupació i els tributs associats. Les paraules ens poden sonar bé, però la fiscalitat retrata la política real. Seguirem amatents a decisions que darrerament no se’ns consulten, sols se’ns comuniquen no sempre de forma prou clara, i passen pels plens municipals sense pràcticament debat.
Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa