Els grups municipals de l’Ajuntament de Manresa solen quedar ben retratats quan parlem d’ordenances fiscals. Sobretot de l’Impost de Bens Immobles, però també dels altres. Des del 2014, un gran nombre d’entitats de la societat civil hem demanat reiteradament la rebaixa de l’IBI després dels forts increments aplicats posteriorment a la revisió cadastral del 2007, però govern i oposició sempre han manifestat amb pocs matisos que això no és possible, que cal quadrar els pressupostos, i l’IBI actualment és el recurs més a l’abast per fer-ho. Just al revés del que fem ciutadans i empreses, que per quadrar el nostre pressupost hem d’adaptar les despeses i les inversions a les possibilitats reals que permeten els ingressos previsibles.

Consti que aquests darrers exercicis l’Ajuntament ha fet bona feina reduint els seus dèficits i endeutaments fins a nivells molt més raonables, però a ulls del ciutadà no es percep eficiència en tant recurs recaptat. I no li diu res la comparativa amb altres ciutats, vol sentir que el seu esforç fiscal realment encén alguna guspira que l’engresqui.

Molts tributs haurien de tenir un destí finalista, revertint en benefici de qui els paga. I poques vegades es té aquesta percepció. No sé si és per manca de comunicació, però van passant els anys i la sensació és que s’han destinat a tapar el forat general. Per exemple, l’impost dels vehicles no s’apujarà perquè ja en paguem el tipus màxim, i en canvi no s’arreglen paviments de carrers tronats des de fa dècades. Els comerços paguen una insòlita taxa d’il·luminació dels seus rètols que pràcticament no existeix enlloc més, i a canvi de donar llum a carrers que sols amb l’enllumenat públic serien tètrics, no veuen que aquesta taxa reverteixi en cap projecte engrescador per a ells. I podríem continuar amb més exemples.

La societat ja ha saltat de pantalla. És la resposta que vaig donar a un conegut quan em va demanar com és que no érem al darrer Ple municipal per fer sentir altre cop la veu pels nous increments impositius. Darrerament hem plantejat al Consistori que, si no saben com fer-ho per reduir impostos, busquin incrementar ingressos o millorar serveis mantenint els tipus. Els ingressos creixeran si Manresa aconsegueix nous habitants o es fa més atractiva per a nous negocis, i els serveis poden fer un salt si es coordinen i comparteixen amb altres municipis.

Manresa té un gran potencial com a vertebradora i palanca de desenvolupament del seu territori proper, i donaria una empenta al conjunt de municipis del seu voltant si tots ells s’ho creguessin, començant per la capital. Això ens ho han confirmat tres catedràtics, estudiosos de les ciutats mitjanes, durant una recent jornada a la Cambra de Comerç. Tenim els requisits bàsics: una bona base industrial, formació de qualitat, cultura i història arrelades, natura i paisatge atractius, productes de la terra diferenciadors, una posició geogràfica central, i gent treballadora i emprenedora.

Cal ser valents plantejant formes de govern, gestió i planificació supramunicipals, més enllà del que preveu l’encarcarada legislació actual, per tirar endavant projectes a llarg termini consensuats. En aquestes condicions, una ciutat intermèdia com Manresa podria exercir un cert poder cap enfora que ara és letàrgic i, amb el conjunt del seu entorn, fer un salt endavant en tots els sentits. Ens hi posem?

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa