És evident que hi ha qüestions que no avancen, per molt que passi el temps. Quan fa 17 anys vaig entrar al Ple de la Cambra de Comerç de Manresa, qui era aleshores responsable d’infraestructures del Comitè Executiu, avui malauradament traspassat, ja avisava que, per molt que treballis i t’hi esforcis, a final de cada legislatura veuràs que la majoria de mancances en aquest camp seguiran sense bellugar-se, malgrat promeses i projectes.

Sortosament hi ha hagut algunes excepcions, tot i que els grans reptes segueixen pendents. Hem aconseguit el desdoblament de la ronda de Manresa, i una part de l’execució programada de l’enllaç amb el carrer Sallent, però no els accessos nord a la C16, a Viladordis o al Pont de Vilomara, que anaven al mateix projecte. Després de massa víctimes, una mitjana a la C55, però ni parlar-ne de desdoblament, la gran assignatura pendent. Certament alguns descomptes a la C16, res a veure amb l’aixecament de barreres mentre no es desdobli la C55. Ara ens parlen de pagament amb vinyeta per d’aquí a dos anys, paraules i promeses que costen de creure.

Sí que hem vist realitzat el desdoblament de la C25, i vàrem ser a temps d’aturar la vinyeta per als camions. També el naixement de la C15, massa estreta i amb forts pendents a l’interior. Sols s’ha desdoblat i amb túnels vora la costa, un nou retrat de la visió de les necessitats del país des de les poltrones del cap i casal, a no ser que es tracti de facilitar l’accés a la Cerdanya en dies d’oci. La B40 fins a Abrera està a mitges, però torna a estar aturada.

Quan depenen de la iniciativa privada, les coses avancen més. Gràcies a un projecte de la Cambra que marcava el camí per fer-lo viable, es va activar una infraestructura que té encara moltes possibilitats d’activitat pel futur del Bages: l’aeròdrom de Sant Fruitós. També amb un treball intens de diferents entitats i administracions vàrem aconseguir que una empresa cablegés amb fibra òptica els primers polígons industrials.

El transport ferroviari sembla un zombi des de fa temps. Hi va haver al seu moment dos projectes estel·lars que han desaparegut del mapa. Un d’ells, el tramvia de Manresa, va ser plantejat com una realitat propera, però fa anys que ni se’n sent a parlar. L’altra idea, per lligar l’interior del país amb l’eix transversal ferroviari, ja va néixer amb polèmica per determinar per on passaria el ramal per anar a Martorell. Es va aparcar, i ja no se’n parla més, presagi d’un futur dubtós.

El transport de mercaderies per tren avança sols sobre el paper, però quan en parles al Ministeri de Foment miren cap a l’altre costat. El de la potassa és una realitat, i sembla que el de la sal obre perspectives per a la resta de mercaderies via FGC, però de moment tot són projectes. Si més no, sembla que a l’agenda de prioritats de la Generalitat hi torna a figurar l’enllaç del Bages amb el Corredor del Mediterrani, però si badem tornarà a desaparèixer. El transport de viatgers pel Llobregat presta un servei fiable però lent, mai té prioritat de pas pel Baix Llobregat.

Rodalies és un capítol apart. Tenim un tren del segle XIX, velocitat inclosa, sense tota la  seguretat exigible ni un servei competitiu propi del segle XXI. La gestió és de la Generalitat, i no ens compren la idea de donar prioritat de pas a més trens amb parades sols a les capitals de comarca. Però la infraestructura i els combois depenen de Madrid. L’altre dia, acompanyant al Ministeri de Foment un grup d’alcaldes, que per fi han agafat la iniciativa, ens varen assegurar que feia molts mesos que treballaven en un projecte de renovació de la senyalització de seguretat de la R4, i que l’execució es licitarà en breu. També que ens donarien veu pel Pla de Rodalies que, juntament amb la Generalitat, ha de dissenyar el futur de la infraestructura i el servei, vehiculant les grans inversions pendents. Veurem.

Tot plegat, un balanç més aviat pobre. Si no canviem d’estratègia, seguirem en via morta.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa