Va ser un francès un dels primers a anomenar-ho així. També en varen parlar anglesos com Locke. I quan parlem de contracte entenem que hi ha d’haver un cert equilibri, perquè si no fora allò que s’anomena la llei de l’embut. Social vol dir que hi ha alguna cosa més enllà de l’individu aïllat que no sigui solament un mercat on es fa compravenda de tot.

Bé, el Banc Mundial, que encara que de vegades ho sembli no és poca cosa, també en parla en un extens informe titulat “Cap a un nou contracte social”. Parla abans de tot d’una crisi de confiança. I la confiança té un component important que és la percepció, és a dir, com ho veiem tot plegat. El que fa el document és posar xifres, gràfiques, capítols, resums i conclusions al que en la barra d’un bar apareix com a conversa lleugera tot fent un cafè (encara és massa d’hora per començar a beure…). Que si els joves que ara entren al mercat laboral ho tenen molt més magre que nosaltres (ja no som joves), que si jo encara cobraré alguna cosa de pensió però aquest joves no (em fa cosa que ho tinguin tan assumit, potser perquè ho veuen tan lluny). L’estat d’ànim que reflecteixen aquestes cantarelles és doncs pessimista, reflecteix inseguretat pel que ha de venir immediatament i desconfiança envers el futur. Avui no veig possible una pel·lícula ingènua, lluminosa, amb música de xabadabadà com aquelles dels anys 60, dues pel·lícules per sessió, tota la tarda…

Què ha passat, diu el Banc Mundial? Doncs que (resumint molt i simplificant al màxim), abans el mercat laboral global (entès com a ocupació renumerada, que no treball, aquest sí que no s’acaba mai) ha passat d’1,5 bilions de persones a 2,9 en aquests darrers 30 anys. Que la classe mitjana de l’occident cristià se’n va en orris i la nova classe mitjana asiàtica és una altra cosa. I d’aquí ve que els joves es troben envoltats de treballs “part-time” i de “gig” economia, més conegut en argot sindical com a precarietat. Que la percepció europea i americana del que és ser pobre encara és diferent malgrat que les dades d’ambdós s’assemblin cada dia més, i que l’estabilitat social és condició per l’estabilitat econòmica (resistència als xocs que han de venir) i el creixement o prosperitat. I també que es dona una polarització cada cop més aguda dels mercats laborals (els que hi són dins i els que no hi estan convidats), que també és intergeneracional. Parla de la polarització social, la polarització del vot, i no sé com s’ho fa venir, però també parla de Catalunya i Escòcia. Que parlin de tu encara que sigui malament…

I com defineix el que és una relació laboral equilibrada, no erosionada? Doncs com una relació que comporti un salari decent, una seguretat raonable en i del lloc de treball, unes xarxes de protecció reals, unes condicions que permetin la conciliació de la vida familiar i laboral, l’oportunitat d’aprendre al llarg de la teva vida, la negociació dels drets… En fi, cap idea que surti del que es considera moderat i tranquil.

I això qui ho paga? Doncs uns impostos progressius raonables que taxin el capital també, no solament el treball atrapat fiscalment. Res en què no pogués no estar d’acord un senyor assegut en un saló d’un hotel de Bretton Woods a New Hampshire una melancòlica tarda de tardor.

Però tot és qüestió de percepcions que modelen els estats d’ànim. I notícies fins ara massa poc difoses com el cas CUM-EX (pregunteu al Sr. Google) que impliquen dividends, transferències entre almenys 3 països, ”short selling”, i que sumen 55 bilions d’euros “mangats” a les hisendes europees, i que a més són perpetrats per banquers i advocats. I que de fet això sí que és “fer Europa”. Solament l’1% de dalt pot cometre un delicte així, per volum i per sofisticació del coneixement. O notícies de l’altre cantó de l’Atlàntic com l’anomenat “Capital Return Program” d’Apple, per cert una màquina de fer molts, molts, molts calers, un sistema de recompra d’accions (que no és delicte però qüestiona fins el fons de qui és la propietat), que donen doncs beneficis sense prosperitat, que diuen els coneixedors. Tot això són notícies que deixen en un altre “paper” les reflexions sobre el nou contracte social que es fa el Banc Mundial i molta més gent de lletra.

I algú pot pensar que els problemes a resoldre són massa complexos per ser solucionats de forma efectiva mitjançant procediments de decisió estrictament democràtics.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa