En un altre article afirmava que Manresa té un gran potencial com a vertebradora i palanca de desenvolupament del seu territori proper, però cal cercar formes de planificació i gestió més enllà de les fronteres municipals per aconseguir-ho. I no és fer volar coloms, hi ha experts en la matèria que ho confirmen. Si ens fixem en com està evolucionant el món, veurem que arreu els pols d’activitat econòmica tenen límits molt diferents dels administratius. I més enllà de les megalòpolis que concentren un elevat percentatge del valor afegit, hi ha ciutats intermèdies que fan un paper complementari, relligant i animant un territori que les grans podrien deixar erm.

Això és un fenomen mundial. A la península ibèrica hi ha tres megalòpolis d’aquestes: Barcelona, Madrid i Lisboa. Ja fa anys que es va crear l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un ens administratiu que agrupa diversos termes municipals, però que està sent superat per la realitat, amb uns lligams d’activitat i serveis que no coneixen barreres administratives. De facto la megalòpolis ja ha saltat Collserola, incloent bona part del Vallès. Trigaran anys a adaptar la governança a la realitat efectiva, sempre passa, i caldrà vèncer moltes reticències.

Per què la gent s’amuntega a les metròpolis? No pot ser un fenomen casual, passa arreu. Els economistes que ho han estudiat diuen que a mesura que les àrees metropolitanes creixen en dimensió, la productivitat i els salaris s’hi incrementen, es redueixen els costos d’apropar el producte de les empreses als seus clients, els mercats laborals són més eficients donat que hi ha més probabilitats que empresa i candidat es trobin, les empreses de serveis poden ser més especialitzades, la facilitat de trobar-se en persona promou la creació i difusió del coneixement i la innovació col·laborativa, els serveis col·lectius són més eficients i relliguen tota la metròpolis, etc. Però també tenen inconvenients, com l’encariment de l’habitatge, que expulsa a les persones amb menys poder adquisitiu; algunes ciutats ho esmorteeixen amb polítiques actives d’àmbit metropolità. També tenen reptes ambientals i de convivència més complexos.

Si a Manresa i entorn no volem quedar relegats a un paper molt secundari, hem d’optar a ser metròpolis i fer-nos visibles al món, començant a idear una àrea metropolitana amb una certa ambició de límits. I continuar per consensuar què volem ser i en què ens volem especialitzar, que ens ajudarà definir les actuacions estratègiques compartides. Si pensem en petit tot això no ho triarem, ens ho trobarem, i segurament serà molt diferent al que voldríem. Si anem consolidant avantatges paral·lels als de les grans conurbacions i som eficients, anirem millorant el nostre atractiu per omplir d’activitat el Parc Central i altres polígons, atraure i retenir talent o inversions que ara són xuclats per altres, i així anar avançant.

Tot això necessita lideratge dels que tenen responsabilitats públiques. Sense oblidar que desenvolupar un sistema territorial diferent al que es genera espontàniament requereix política i despesa pública que catalitzi la inversió privada. I per descomptat, cal un sistema de governança, estabilitat institucional i previsibilitat, que no vol dir altra cosa que hi hagi un consens ampli i sòlid, que no depengui de qui governi en cada moment.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa