Tenim tendència a etiquetar les persones, suposo que és natural. És una forma de classificar-les que ens simplifica decidir com encarar la relació que puguem arribar a tenir amb elles. És còmode, però no sempre positiu, precisament perquè es perden els matisos. Les persones, la seva forma de ser i el seu pensament no són tan simples.

A la majoria d’empreses, grans o petites, es procura tenir en compte la variada realitat de capacitats, competències i formes de ser de les persones que hi treballen, per ajustar-les a les tasques i responsabilitats que han d’assumir. Sobretot és imprescindible per reunir persones complementàries en equips multidisciplinaris de treball que han d’encarar la resolució de problemes o l’assoliment de reptes. Això es fa no sols pels coneixements diversos sinó també per maneres de fer i de ser que sumen. I sempre hi és necessària la persona que assumeix el lideratge de l’equip, no perquè en sàpiga més de la matèria, sinó per la capacitat de fer aflorar el que pot aportar cadascun dels seus components al resultat esperat.

Malament aniríem si ens guiéssim sols per l’etiqueta que representa algun dels trets que caracteritzen les persones. Com diu un bon amic empresari, si muntéssim una empresa amb els etiquetats com a màxims experts mundials en cadascuna de les disciplines necessàries per fer-la funcionar, segurament l’enfonsarien en poc temps. No n’hi ha prou amb coneixements tècnics o professionals brillants, cal que l’equip funcioni com a tal, i dosis d’altres ingredients, com ara la comunicació, coordinació, estratègia, perseverança, esforç i sentit comú.

Si això és així, per què ens obstinem a fonamentar les nostres relacions personals amb gent de fora del nostre entorn sols en funció d’etiquetes simples, que fins i tot moltes vegades no hem ni pogut posar nosaltres, en no haver tractat mai abans aquelles persones? I per què admetem que des del món de la política ens vulguin presentar l’adversari també de forma tan encasellada? Deuen captar que la majoria d’electors es guien per etiquetes, i per això els polítics s’esforcen bàsicament a destacar-ne les pròpies i les del contrari, en detriment del  contingut de les propostes. Això després els dificulta treballar en equip o coalició, per assolir reptes difícils o resoldre problemes complicats.

Aquestes limitacions que ens autoimposem amb els etiquetatges comporten un gran problema de lideratge públic. Els països, regions i municipis necessiten líders que no s’obsessionin pel poder sinó que treballin per treure el millor de tota la seva gent, pel bé comú, sense solucions dogmàtiques. Actualment tenim uns quants atzucacs que no superarem fàcilment a base de barallar-nos i imposar el nostre criteri, posant com a excusa les etiquetes de l’altre. Tenim grans pensadors i intel·lectuals, també gent molt motivada i activista, persones que volen dedicar temps a fer propostes a partir de la seva experiència i vivència, i en canvi ens limitem a debats estèrils i de posicions preestablertes que no resolen res. Quan tinguem ocasió d’escollir representants on sigui, al món polític o civil, no ens ofusquem amb les etiquetes, analitzem qui realment pot i vol liderar de debò el conjunt, al marge de promeses electorals llampants, per sumar el millor de cadascú.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa