El setembre passat la premsa ens recordava que fa 10 anys de la fallida de Lehman Brothers, un dels gegants financers de l’època, moment en que hom situa l’inici d’una crisi que encara no s’ha superat del tot. De fet, força mesos abans ja hi havia sectors que en patien símptomes clars, però sembla que el món va prendre consciència de l’abast del problema en veure caure un gegant que va estar a punt d’arrossegar-ne altres. Moltes empreses n’han patit els efectes, impactant a bona part de la població. I per descomptat als estats. D’aquests moments difícils se n’hauria de treure conseqüències útils, sobretot si serveixen per evitar repetir errors en el futur.

Un aprenentatge positiu ha sigut redescobrir que la indústria és un sector fonamental per donar estabilitat a la nostra economia, i que no té cap sentit menysprear la que és més manufacturera. Tot i que n’hem perdut moltes pel camí. El sector industrial ha fet grans esforços per internacionalitzar-se, i ha marcat un camí que han emprès també altres sectors.

Hem descobert la gran capacitat d’influència que té el sector bancari en l’administració. Tanta, que els varen convèncer que calia rescatar-los al preu que fos, deixant per a més endavant alleujar el patiment de la població. I també hem vist que la major part d’aquest rescat l’acabarem retornant entre tots. Amb tot plegat han perdut la confiança de molts clients. Esperem que les entitats financeres hagin assumit que propiciant bombolles i menyspreant el risc, per incrementar guanys a curt termini, també els toca el rebre.

Semblava que els governants haurien entès que cal ser imaginatius i explicar-se clar per reduir els dèficits i endeutaments excessius, sense deixar d’invertir en elements de competitivitat, però molts no varen estar a l’alçada. La desconfiança creada ha fet que el populisme incrementi la seva influència, i així acabarem repetint errors imperdonables.

A nivell privat, particulars i empreses hauríem d’haver après que cal ser cauts amb l’endeutament. Realment en això s’han recuperat nivells molt més raonables, amb sacrificis sovint excessius. Però cal fer atenció a un cert relaxament en la percepció del risc, que fa repuntar els indicadors. Caldria però revertir en bona mesura l’increment de la desigualtat provocat, altrament ens ocasionarà problemes a tots plegats.

La solució a la crisi adoptada pels Estats Units va ser d’efectes ràpids però perillosa a la llarga, per a ells i de rebot per a la resta del planeta. Qui no va fer els deures és la Unió Europea, amb un Banc Central que va haver d’inundar de liquiditat el mercat i comprar quantitats impressionants de deute públic, sense que paral·lelament s’hagin establert mecanismes de rescat sòlids, polítiques fiscals i de compensació comuns, sistemes de finançament públic amb garantia solidària, ni ens haguem dotat de veritables sistemes de governança de conjunt. Seguim essent un club d’estats sense govern efectiu, amb voracitat legisladora per posar entrebancs però incapaços d’afrontar un camí decidit cap a la veritable Unió. I amb el sentiment de pertinença a la baixa. Que els propers esclats de bombolles, crisis del deute i estirabots de líders eixelebrats ens agafin confessats, perquè no estem preparats i poden acabar en un campi qui pugui.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa