Riuades de persones amunt i avall, cotxes circulant a ritme moderat però de forma que nosaltres no sabríem esquivar, telèfons mòbils permanentment a l’orella, ciutats que creixen sense parar, infraestructures que es multipliquen i compensen la competitivitat perduda per uns salaris i inflació creixents, decoracions que intenten compaginar amb poca fortuna la tradició amb l’esnobisme més modern… Això ésla Xinad’avui.

El que sobta, més que el seu idioma i escriptura que semblen inabastables, o el persistent costum de dir que sí a tot, fins i tot quan no han entès la pregunta, és la seva vivacitat per vendre-ho tot, o la seva voluntat de fer possible allò que sembla impossible, principalment quan és per guanyar la quantitat més mòdica per la que nosaltres no bellugaríem ni un dit. És a dir, pel seu afany de progressar. I amb aquesta ànsia estan transformant un país a marxes forçades. Això, enmig d’una tradició confucianista que ens és desconeguda, d’un respecte escrupolós a les jerarquies a casa o a la feina, i d’una forma de fer entre cridòria i poca cura de les coses materials.

També tenen pobresa, però les autoritats, dins d’un entorn de fèrria dictadura que ha desterrat del tot el comunisme (excepte de la propietat de la terra), estan incentivant i afavorint el desenvolupament de les parts més endarrerides del país, amb una política que anomenen creixement harmònic. Malgrat els tòpics, estan prenent mesures per millorar el medi ambient i la protecció social, i tenen un pla ambiciós per substituir el carbó per nuclears i energies verdes. Malgrat la davallada de les exportacions (els seus compradors estem passant problemes), la seva demanda interna creix amb nous estímuls, però el govern està prenent mesures per refredar la inflació i una possible bombolla immobiliària.

Tenen un nivell de formació creixent, amb universitats de prestigi. Són molt estalviadors, cosa que els permet prendre posicions a tot el món. Estan ajudant països que nosaltres explotem, assegurant-se matèries primeres. És un immens i creixent mercat que justifica anar-hi a fabricar o vendre de tot, però aviat d’algunes especialitats en sabran més que nosaltres. I aquesta febre per progressar els porta a anar pel món buscant oportunitats on invertir i multiplicar els seus estalvis, a base de treball i esforç.

Ens sorprenen per coses que abans havíem fet nosaltres, però la memòria és curta. Viuen a la rebotiga o al recinte de la fàbrica, sense opulència, no fan servir el crèdit (el seu sistema bancari és potent però precari), la família és el seu nucli vertebrador i suport, i emigren quan cal per una oportunitat.

Això és la Xinad’avui, un gran desconegut que ha esdevingut la gran potència. Ens sorprenen  i fan por quan vénen aquí, perquè amb l’estalvi ocupen llocs cèntrics, comercialitzen productes cada cop més adaptats als nostres gustos, amb una imatge que ja no desentona. No ens espantem, és un repte a fer les coses millor, agrupar-nos, adaptar-nos, donar millor servei, i aprofitar l’oportunitat de les seves necessitats de consum, culturals i d’oci.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa