xinaEl passat mes d’agost Xina va ser als telenotícies i pàgines econòmiques i sembla que no com a serp d’estiu. No és que estigui col·lapsant ni molt menys, però sembla que ens hem tret la bena dels ulls. Hi ha hagut durant tot aquest temps un cert pensament màgic que venia a dir que les autoritats xineses sí que saben dirigir l’economia. De fet, la creença ferma ens ve del temps de Deng Xiao Ping, el creador de la Xina moderna. Política que consisteix en anar creant zones d’experimentació i creixement (i encara els queda terreny i àrees de creixement per experimentar cap a l’oest del país), evitar que un home sol tingui el poder absolut (recordem Mao Zedong), i no gallejar en l’àmbit internacional. I tot això els ha anat prou be durant el darrer quart de segle.

Però la percepció de l’omnipotent Xina (l’Imperi del Mig, hereus de la saviesa de Confuci, saviesa acumulada en el transcurs de mil·lennis…) comença a canviar de color. Potser el fet de passar d’una economia d’inversió, de fer carreteres i fàbriques i cotxes i trens i màquines… a una de consum, no es tan fàcil. Sobretot si la població no creix si no que envelleix. Per més que et diguin tu estalvies, i els xinesos tenen fama merescuda d’estalviadors. Potser l’esclat de bombolles immobiliàries, l’enfonsament de la Borsa de Shanghai malgrat que el govern hi ha enterrat molts calers, la devaluació de la seva moneda amb tot el que implica, la presa de consciència del nivell d’endeutament global tan gran com els nostre, la constatació de que no tornarà a créixer com ho feia (i a tibar de tot el món), o els reiterats accidents i explosions barrejats amb afers de corrupció… Potser tot això barrejat.

Tot això fa canviar la percepció (un petit moviment fa un dibuix completament diferent en un calidoscopi) i això és el que està començant a passar. La classe dirigent xinesa del PC (partit capitalista, partit comunista, marqui el que vulgui) potser no es tant clarivident i segurament no es pot comptar amb ella perquè tibi de l’economia mundial, que sigui el comprador de l’últim recurs.

Les conseqüències es deixaran sentir fort en els exportadors de “comodities” de l’Amèrica llatina com Brasil, Uruguai i Xile; a l’Àfrica proveïdora de recursos minerals; a l’Austràlia subministradora de ferro. Perquè una de les coses certes és que quan es devalua una moneda (i aquesta és la tendència a llarg termini de la moneda xinesa) més que augmentar les exportacions el que passa és que decreixen molt més les importacions.

I cap a on hem de mirar ara com a àrees geogràfiques d’oportunitat sense que aquestes arribin mai a complir la funció que ha fet la Xina els darrers vint i cinc anys? Des de països com el nostre, al sud d’Europa, que sense ser una potència tecnològica tampoc som uns analfabets, haurem de cercar àrees geogràfiques (és a dir, països però també ciutats i les seves conurbacions) on la piràmide de població sigui jove i s’incorpori molta gent a l’edat de treballar, on hi hagi un fort procés d’urbanització i un sorgiment pels seus estàndards d’una nova classe mitjana, i també un inici d’activitat manufacturera amb cara i ulls. I propera logísticament. És a dir, l’Àfrica.

Al continent africà hi ha països com Marroc que ja comencen a fabricar entre 200 i 300 mil automòbils per any, amb previsions de forts increments. Han entrat a la llista. Hi ha països que també comencen a entrar a la llista de productors de confecció tèxtil, com Etiòpia i Kenia (per on vàrem començar nosaltres quan els carrers eren plens de canalla i no de vells com ara).

Ei, no hi ha cap aposta segura en temps turbulents i no solament pel canvi climàtic, que també. Però si no s’espatlla amb guerres i s’assegura un mínim de bon govern (perquè per exemple, l’únic país amb llengua castellana té la governança més infame del continent) hi ha camp per treballar pel tipus d’empreses i tecnologies que tenim. I amb un parell de llengües franques que si no dominem ens ho hem de fer mirar, podem fer un paper no menyspreable. I sempre tenint en compte que nosaltres tenim els rellotges però ells tenen el temps.

Jaume Ferrer. Responsable de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa