És del tot recomanable la lectura, almenys del dossier de premsa, de l’informe elaborat per la Fundació Jaume Bofill sobre l’estat de l’educació a Catalunya 2011. Dades pures i dures però interpretades, és a dir, coneixement sobre la realitat que ens envolta.

No cal insistir, però, en si cal recordar l’estreta relació que hi  ha entre l’educació de la població, el seu nivell de benestar, la productivitat de les seves activitats professionals, el nivell de participació política (que és aquella cosa que si tu no fas et fan…) i moltes coses més. El panorama dibuixat no és rosa, i en molts aspectes trenca el discurs oficial de fer de la mancança una virtut. Però també ens confirma que hi ha una base sobre la que treballar.

Ens trobem amb un sistema educatiu polaritzat, per la banda alta quasi una tercera part de la població té estudis superiors. Però el sistema productiu no genera prou llocs de treball d’alta qualificació (només tenim per sota Romania, Bulgària, Portugal i Xipre) amb la qual cosa hi ha, en certa manera, sobrequalificació. Però aquest no és el problema. Els llocs de treball del dia de demà encara estan per definir, i molts per inventar.

El problema rau sobretot en la banda baixa de la polarització educativa. Quasi la meitat de la població té només estudis bàsics i/o inferiors, hi ha un elevat índex d’abandonament educatiu prematur (dada que millora en part amb la crisi ja que la construcció ja no és una sortida laboral fàcil) que ens porta a més d’una cinquena part del jovent que ni treballa ni estudia, en total, 140.000 persones a Catalunya. En totes aquestes dades, Catalunya no està millor que el conjunt Europeu o el conjunt espanyol. Tampoc en el tant per cent del PIB que es destina a l’educació.

Arribats a aquest punt, i si considerem que la polarització no és bona i que cal fer alguna cosa, entra en joc la formació professional. Tornant una altra vegada al retrat educatiu del país que fa la Fundació Bofill, sorprèn el baix nivell d’escolarització en FP si el comparem amb qui ens volem assemblar. Hi ha una relació estadísticament significativa des de la que es pot començar a afirmar que a més, i més bona formació professional, menys abandonament prematur.

Hi ha un proverbi africà que diu que cal una tribu sencera per a educar a un nen. Podríem també dir que cal tot un sistema productiu, bàsicament composat per empreses, per fer un bon sistema de formació professional, tant en l’etapa escolar obligatòria com en la formació al llarg de tota la vida. En aquest marc s’insereix un dels rols de les Cambres de Comerç inspirant-se en el model centreeuropeu, no tant sols alemany, però que té en el model alemany un exemple clar de funcionament. El de treballar des de l’empresa el paper educatiu d’aquesta. I de la mateixa manera que no hi ha escola sense mestres, no hi ha un bon sistema educatiu professional sense la funció d’educador concreta feta des de l’empresa, com una part de les tasques del lloc de treball.

És clar que anem cap a un canvi de model productiu perquè el que hem tingut fins ara ens ha dut on som. I que passa per una reindustrialització entesa en sentit ampli i d’alt valor afegit. Aquesta és la principal responsabilitat social de les pimes. No serà fàcil, entre d’altres coses, perquè ara prima el curt termini i el que té una repercussió immediata en la facturació, i com més petita és l’empresa més difícil és assumir una nova tasca. Però el seu èxit servirà com a indicador de que realment estem canviant de model productiu. Per tot el que està en joc, tots els actors (centres educatius, administracions públiques i les seves prioritats pressupostàries, empreses, Cambres de Comerç), hi hauran de posar el coll.

Jaume Ferrer. Tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa