consulta

Avui el gran debat gira al voltant de si es farà o no la consulta, emparada en quina legalitat, i si tenim o no dret a fer-la, tot i que la situació econòmica fa que moltes persones i empreses es preguntin si ara és prioritari. Per descomptat és un tema de gran transcendència, i sorprèn que encara avui hi hagi qui posi obstacles a consultar les grans decisions.

Aquest debat ha posat en qüestió la viabilitat o no d’una Catalunya independent, i la seva eventual exclusió de la Unió Europea, aspectes molt importants. Fins ara s’han expressat poques opinions ben documentades i cal buscar anàlisis més tècniques i acadèmiques.

Però més enllà de tot això, es faci o no, i sigui quin sigui el resultat de la consulta, hi ha molts aspectes essencials dels que gairebé no se’n parla, malgrat ser primordials tant en la situació actual com en qualsevol hipòtesi futura: quin model polític, econòmic i social volem. Bé, de fet sí que se’n parla, però sobretot en entorns amb escassa o nul·la presència als mitjans de comunicació, i per tant fora del debat generalitzat. I no sé per què. Potser són incòmodes?

Plantejar-se si el sistema de representació i la llei electoral que l’empara requereixen canvis és quelcom poc qüestionat. I en canvi genera conflictes freqüents, com el del diputat que té dubtes sobre si ha de votar segons la seva consciència, el programa electoral o la disciplina de partit. Per què el diputat o regidor no es deu directament als electors de la seva circumscripció? Per què la seva futura candidatura depèn del dictat dels dirigents del seu partit i no dels seus potencials votants? Per què un vot al Parlament té més o menys valor en funció de la província d’empadronament?

Demanar-se per què el poder judicial té els seus òrgans de govern supeditats al poder legislatiu i si volem que segueixi així és transcendental. De fet des de la Unió Europea ja ens han cridat l’atenció en això, però cap autoritat en diu ni ase ni bèstia, malgrat ser cabdal per a la higiene democràtica.

Cal debatre si creiem que el sector públic ha de tenir una dimensió desmesurada com l’actual i ha d’exercir tanta intervenció i regulació sobre l’activitat econòmica, o si ha d’acaparar competències que eren en mans d’institucions de la societat civil. I si el funcionari ha de ser intocable o el càrrec públic ha de tenir tants privilegis i estar retribuït sense exigir-li capacitació, productivitat i responsabilitats. També si el sistema de redistribució de riquesa ha de carregar bàsicament sobre rendes de treball i d’activitat generadora de valor afegit, o més aviat sobre transaccions financeres i capital no productiu o especulatiu. I si per als assalariats l’antiguitat ha de suposar avantatges sense importar la formació contínua o la productivitat.

I sobretot si per fi apostem decididament, amb els recursos que calgui, per una formació excel·lent que elevi el nivell cultural dels ciutadans, pilar de la llibertat i la democràcia.

Tots aquests debats pendents no poden quedar ni arraconats ni posposats. No té sentit consultar si volem quedar-nos o ser un nou Estat, sense replantejar les bases d’un i altre.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa