Foto: Diari Ara

Foto: Diari Ara

Fa uns quants anys vàrem passar una situació paral·lela a l’actual, amb una conjuntura econòmica desastrosa, però compartint una il·lusió que ens motivava: aleshores era recuperar la democràcia que ens havien arrabassat per la força.

Alguna cosa no vàrem fer bé del tot, perquè amb els anys hem arribat a situacions allunyades d’aquell ideal. Tenim unes administracions desmesurades, on hi sobreviuen uns quants prohoms que sempre troben el seu encaix però ningú sap què aporten al bé comú, i s’hi perpetuen vivint del pressupost. Per entrar-hi has de ser amic o ben vist per qui fa unes llistes tancades que són les úniques receptores del vot de la sobirania popular, t’agradi o no el que fa cada personatge de la llista, o n’hi hagi d’esquitxats per casos de corrupció. No tens altra forma de participar. I per més que el ciutadà se’n desencanta i deixa de votar, el sistema no canvia.

Per altra banda quan penses qui ostenta el veritable poder, t’esgarrifes. Els poders econòmics globals, o alguns governants que per exemple tenen la barra d’amenaçar-nos pel dèficit si no renunciem a exercir competències que ens varen ser transferides fa temps, en nom d’una necessària simplificació de l’administració, que la seva no practica. O quan legislen per carregar-se institucions de la societat civil.

El poder judicial presenta símptomes alarmants. Començant pel màxim tribunal, escollit per unes poques forces polítiques que hi posen els seus jutges de confiança. On és la divisió de poders de Montesquieu? D’on li ve la potestat de carregar-se un Estatut aprovat per dos Parlaments i un referèndum? També veiem fiscals que semblen més aviat defensors quan perilla algú de la casta. Sovint les forces rivals fan servir la justícia per interessos polítics, amb molta demagògia i judicis paral·lels. Però per altra banda aquí no dimiteix ningú fins que els propis el fan fora.

I la premsa, que hauria de ser el quart poder? Hi ha mitjans que es dediquen a investigar temes no per esbombar-los fent higiene democràtica, sinó per fer-los servir d’arma d’atac o defensa quan convingui als seus interessos. Fins i tot esperant moments clau en processos electorals, per condicionar tendències de forma ben barroera. O premsa finançada per institucions, que fa la rosca a qui paga. Tampoc entenc que hi hagi mitjans que acceptin notícies elaborades pels mateixos partits, no pels seus periodistes. O que es facin ressò de compareixences públiques on s’evita sotmetre’s a preguntes.

A vegades fins i tot a la societat civil ens oblidem dels principis, fent joc brut per assegurar-nos cadires en entitats, enfrontant-ne una amb l’altra per interessos personals, o evitant la premsa en actes públics amb l’excusa que condiciona el diàleg.

Ara fins i tot declarem il·legals els referèndums o consultes. Que potser no són l’essència de la democràcia? Ens toca treballar per resoldre aquestes imperfeccions del sistema. No ens hi conformem, indignem-nos si cal. Fem que aquesta il·lusió per la democràcia respongui a l’anhel que teníem abans de recuperar-la, que no sigui un miratge d’allò que volíem.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa