Els pressupostos són el reflex de la política econòmica d’un país. Els que tenim ara sobre la taula són la constatació d’una evidència: que hem entrat en un espiral pervers. Malgrat l’increment notable de la pressió fiscal que incorporen, amb el seu fruit encara no cobrirem els interessos del deute. Sembla com si el Govern volgués passar l’any com fos, en espera d’una recuperació econòmica exterior que li quadri les xifres. Política del cap sota l’ala.

Buscar la solució pot semblar la quadratura del cercle, però hi ha camins millors que els adoptats. D’entrada, els pressupostos penalitzen l’activitat, amb els impostos de renda i societats, contràriament al que sempre ha predicat el partit que dóna suport al Govern. Que paguin els pocs que treballen, les empreses que fa temps van fer els deures i estan exportant, i les persones que amb el seu treball i preparació han fet que les seves empreses encara avui siguin competitives. La part positiva serà si aconsegueixen que aquelles empreses que tributen fora per societats, buscant tipus més interessants gràcies a les seves filials, i que abusen de les deduccions d’aquí, acabin contribuint més a la causa comuna. Però serà difícil.

També retallen en investigació i quasi tota la inversió en competitivitat, aparcant temes clau  com l’Eix Mediterrani Ferroviari i els accessos als ports, mentre mantenen línies d’alta velocitat per motius electoralistes. I el màxim retrocés és per als territoris que podríem arrossegar a la resta del país. Ens hem begut l’enteniment. D’altra banda, tampoc reflecteixen coratge per encarar una reestructuració de la funció pública i reduir la despesa per aquest cantó. En resum, en lloc d’estimular als qui creen riquesa (persones, empreses i territoris) i millorar-los l’entorn amb inversió i liquiditat, els espremen una mica més, amb una mentalitat jacobina absurda. Així no deixarem mai de ser un país de pandereta.

Tot això es fa evident pels nostres creditors exteriors i, sumat a les taxes d’atur angoixants i als incompliments flagrants amb alguns deutes, repercuteix en una manca de confiança que ens encareix el deute, acabant de perjudicar l’equilibri dels comptes. I difícilment el BCE torni a la barra lliure per compensar-ho.

S’ha de reconèixer, però, que en altres aspectes aquest Govern s’ha mostrat més decidit i agosarat, intentant posar al dia les lleis laborals, acotant la morositat de les administracions locals, etc. Però no pot renunciar a fer política econòmica en un moment tan delicat.

Senyors del Govern, invertim amb seny, estimulem als que rendeixen, reduïm radicalment càrrega burocràtica i cost de la funció pública, tallem l’abús sobre els estímuls fiscals, lluitem de debò contra el frau (deixant tranquils els que tenim controlats i anant pels ocults), fem política industrial, turística i de reconversió de les persones descol·locades, lligant les prestacions d’atur a formació de veritat. I en lloc planejar una pujada de l’IVA posem-ne als interessos, que no perjudicarà les empreses, sols al consum a crèdit i a bona part de l’especulació.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa