Foto: Diari Ara

Des del punt de vista econòmic, la independència d’un territori respecte de l’estat al que pertany, tècnicament és possible, amb voluntat i fent bé les coses. Però no vol dir que sigui senzill, donat que requereix molta feina prèvia en un procés relativament complex. Cal adaptar tot l’entorn legal i fiscal, establir mecanismes de regulació del sistema financer, i dotar-se d’organismes propis en àmbits on abans no s’hi tenien competències. I sobretot cal buscar l’acord, si és possible, amb l’estat que s’abandona, en matèries com per exemple quina part dels fons de la Seguretat Social i del tresor públic, dels diversos actius, instal·lacions i infraestructures són de cadascú. No es tracta d’independitzar-se amb tots els passius i sense actius. Per tant, no es pot fer de forma precipitada.

Per a Catalunya la independència tindria avantatges però ben segur també dificultats. És evident que hi hauria una millora important des del punt de vista fiscal, que implicaria més recursos disponibles. No tots, perquè hauria de suportar serveis que ara no presta. A més, d’una forma o altre seguiríem essent solidaris amb territoris menys afavorits. També tindríem la capacitat d’establir una política econòmica millor adaptada a les necessitats del país. Per altra banda podríem dialogar directament amb les autoritats europees. I suposadament tindríem accés al crèdit internacional, tot i que ningú pot garantir la reacció dels “mercats”.

A l’altre plat de la balança cal considerar un possible boicot comercial, que segurament seria efímer tot i que faria molt mal a alguns sectors. Sense oblidar que Catalunya passaria a tenir el pes econòmic d’un país petit dins d’Europa, amb el perill de no ser tinguts gaire en compte. També hi ha risc amb les multinacionals implantades a Catalunya, però fent les coses de forma racional, segurament seria controlable, a no ser que tornessin les fronteres i els aranzels. Aquest seria, des del meu punt de vista, l’entrebanc més important que podria trobar-se Catalunya: quedar fora de la Unió Europea i l’Euro, on ningú ens hi pot garantir una pertinença automàtica. Seria un assumpte difícil, a treballar molt a fons. Està clar que pel món empresarial, i per tant pel país, aquest si que seria un greu obstacle que no podem menystenir.

A partir d’aquí, la decisió és política, i en darrera instància de la ciutadania. Però en tot cas el tema del finançament si que cal resoldre’l urgentment.

Amb tot, cal no oblidar que un estat requereix ser gestionat correctament per sobreviure en un món competitiu i canviant. Catalunya, independent o no, ha  d’evitar repetir episodis recents que van fer que en 4 anys el valor absolut del deute de la Generalitat es tripliqués, tendència que ara costa molt de frenar. També ha de resoldre la politització exagerada del seu sector públic, amb les ineficiències i l’endogàmia de la classe política que comporta.

Si Europa avancés decididament cap a una veritable Unió, amb un paper marginal pels Estats, resoldria molts dels seus problemes actuals i simplificaria la situació. Però això avui sembla una utopia.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa