Les crisis són períodes durs en què persones i entitats ho passen malament. Però són també una oportunitat, perquè forcen a fixar prioritats i a treure el millor de cadascú. En un territori tan divers comla Catalunya Central, i el Bages en particular, les afectacions i les formes d’encarar una situació d’aquestes són diferents. Però queda clar que hi ha molts factors positius que, o bé ens faran sortir abans de la crisi, o bé permetran encarar la fase posterior amb una certa solidesa.

En qualsevol cas de la crisi ens en trauran les empreses. Elles són qui generen activitat, donen ocupació i al final creen riquesa. Amb les persones que en formen part, i el conjunt de proveïdors i clients al seu voltant. Però a l’entorn tenen un entramat d’institucions i entitats, públiques i privades, que les ajuden, condicionen i emmarquen, i sovint poden afavorir o frenar el seu creixement.

Entre altres, les administracions, a qui la crisi ha fet adonar que s’havien passat de frenada amb un entorn legal tan garantista que, en el fons, és una cursa d’obstacles per al desenvolupament empresarial. I per tant, per a la creació de riquesa. Lleis reguladores, taxes espremedores, controls i requisits absurds o reiteratius, limitacions o prohibicions capritxoses, barreres al lliure mercat que a la llarga porten mediocritat i manca de competitivitat, etc. Moltes empreses i la seva gent n’estan pagant les conseqüències. Ara tenim pressa per compensar-ho o alleugerir-ho, mitjançant Lleis Òmnibus o canvis d’ordenances, que són benvingudes però insuficients, donat que el garbuix d’obstacles teixit amb tants anys no és senzill de redreçar. Això és el primer que ha de resoldre l’administració.

A més, és per fer-s’ho mirar quan les administracions són clients i no paguen. O quan compren al millor postor sense mostrar preferència pels seus administrats directes. Hem d’exigir que apliquin criteris interessats envers el territori.

Però més enllà d’això hi ha molta feina, tant per les administracions locals com per a la resta d’institucions que tenim intervenció en l’economia o en l’entorn empresarial comarcal. Entitats de promoció econòmica, agents socials, centres de coneixement, entitats financeres, etc.

És important que aquest entramat d’institucions fem un full de ruta comú, que comença per una diagnosi i una anàlisi de la situació, i hauria d’acabar amb una estratègia engrescadora i feta pública. Sense oblidar que la iniciativa de les empreses és seva, la resta hem de crear-los un entorn favorable.

Hi ha hagut moments en què s’ha posat en dubte que haguem de seguir essent una comarca industrial. Sortosament la indústria no s’ho va creure i en aquest moment és un dels nostres punts forts. I en això totes les institucions hi hauríem d’estar d’acord, actuant en conseqüència. Ara sols falta que ens creguem també que podem ser una comarca turística, que ja ho comencem a ser. A partir d’aquestes dues premisses cal que les institucions consensuem i ens marquem l’estratègia.

I així arribarem a la conclusió que, primer, el progrés econòmic començarà per la supervivència i evolució de les empreses existents. I en segon lloc, en aconseguir que a la comarca s’hi creïn o implantin noves activitats. Per això cal bàsicament deslliurar-les d’obstacles. No pressuposem que qui vol exercir una activitat causarà problemes, és absurd. Evidentment l’administració ha de controlar a posteriori, però no frenar iniciatives a priori.

També pesen molt les infraestructures com a factor de competitivitat. La llista de demandes pot ser infinita, però a nivell local hem de fer l’esforç de consensuar les prioritàries i anar tots a la una, que fins ara la desunió i les guerres paral·leles han sigut una excusa perfecta per no fer res. És popular parlar del transport de viatgers, però si de debò volem progressar, hem de començar per les mercaderies, que si aconseguim fer créixer l’activitat econòmica, augmentarà la massa crítica de viatgers per forçar la resta.

I en allò que podem controlar nosaltres, com és l’oferta coherent de sòl industrial o de serveis, hem de ser realistes i flexibles, i preparar-nos per si un dia ens cau una inversió necessitada de grans espais. Tal com tenim ara de fragmentats els polígons entre municipis i amb parcel·les minúscules, tindríem un problema per ubicar una empresa que requerís una gran superfície.

Per altra banda cal treballar per fer les ciutats i pobles amables i fàcils. Heu intentat per exemple  fer venir algú de fora a algun punt del centre de Manresa? No s’ha perdut? Ha trobat els aparcaments fàcilment? I si decideix anar a peu, hi ha suficients indicacions per a què no es perdi?

Evidentment amb això no n’hi ha prou. Moltes institucions fem funcions de promoció econòmica, de suport a emprenedors, etc. amb massa duplicitats i descoordinació imperdonables, que no deixen de ser un malbaratament. Cal unificar actuacions, concertant tasques i objectius.

També hem de fer accions per retenir el talent a la comarca. Tenim formació de bon nivell però per una banda l’oferta empresarial és curta, les oportunitats brindades són escasses, i hi ha poca estratègia d’encaix entre oferta i demanda. I per altra, el talent sol requerir un entorn de desenvolupament familiar i cultural que hem de millorar. Cal coordinar les pràctiques en empreses per donar primeres oportunitats, i oferir formació contínua i pràctica de nivell pels que volen progressar.

Sortosament, resoldre moltes d’aquestes qüestions cabdals és més aviat a les nostres mans. No tenim excusa.

Pere Casals. President dela Cambrade Comerç de Manresa