Són diversos els símptomes que indiquen que el pitjor de la crisi ha passat, però no es pot dir que hagi quedat enrere. Encara hi ha aspectes de la conjuntura que ens fan malfiar, i queden bosses de gent i empreses que ho estan passant malament. No tots els sectors d’activitat han aconseguit reconduir la seva situació, ni hem assolit unes taxes d’atur prou baixes com per pensar que hem acabat la travessia.

Hom pensa que l’atur s’esvairà quan tornem a créixer fermament, però no està tan clar. Hi ha elements que presagien que l’actual fenomen de tantes empreses que no troben els empleats que necessiten, mentre hi ha molts aturats que no aconsegueixen un lloc de treball, es mantindrà o s’agreujarà. Cada cop es fa més evident la desconnexió entre el que demanden les empreses i els estudis que cursen els alumnes.

No és un problema de manca d’oferta de graus universitaris o de formació professional, sinó sobretot d’una divergència entre les vocacions dels joves i la demanda empresarial. Probablement pel desconeixement social de què passa a les empreses i cap on evoluciones, no sols a nivell dels estudiants, sinó de les famílies i dels docents que orienten els alumnes.

És clarament una qüestió de poca comunicació entre dos móns, l’empresa i la societat en general. Com s’explica que els estudiants de formació professional tinguin elevats índexs d’ocupació als pocs mesos de graduar-se, arribant a ser espectaculars entre els graus tecnològics o alguns de la branca de la salut, i en canvi encara perduri la imatge de l’FP com a estudis de segona? El mateix passa per exemple en alguns graus universitaris tecnològics, en què les empreses ja empaiten els alumnes dels darrers cursos i els incorporen abans de graduar-se, provocant que alguns deixin els estudis i no completin el grau, mentre que la matriculació als mateixos cau progressivament any rere any.

Hem de fer un notable esforç d’apropament entre uns i altres, pilotats per l’administració que sovint s’ho mira sense intervenir, obrint les empreses i enviant la nostra gent als instituts per aproximar-se a docents i alumnes. Això ja ho fem i ho farem, però necessitem la complicitat d’Ensenyament.

Per altra banda hi ha el col·lectiu de professionals en oficis que van perdent demanda, per la tecnificació o per la reorientació del mercat, i això ocasiona una altra bossa d’aturats molt difícil de reocupar. Sobretot si manca voluntat o informació entre el col·lectiu, o si les polítiques actives d’ocupació es fan des d’un despatx, sense comptar gaire amb els generadors d’ocupació de cada territori, o amb una burocràcia i requeriments que ofeguen la iniciativa formativa privada.

A les empreses hi ha voluntat de resoldre-ho, sobretot per l’interès directe en trobar personal ben format en aquelles especialitats que avui fan més falta. És urgent que l’administració i la societat en general comencem a actuar donant una bona informació. Seria una paradoxa que, en aquesta època amb tantes eines de comunicació, continuéssim amb aquest problema estructural, que té una solució tan simple com que tothom estigui ben informat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa