La Memòria Econòmica de Catalunya, de les Cambres de Comerç, a més de radiografiar l’economia catalana del 2017 inclou un monogràfic sobre la Universitat catalana i la seva relació amb les empreses. La temàtica s’aborda des dels múltiples aspectes rellevants d’aquesta palanca de desenvolupament que és la col·laboració real, però a voltes encara no prou estreta.

Hi queda clar que a les dues grans missions de la Universitat, la docència amb tota la gran tasca lectiva i la generació de coneixement amb la recerca, se n’hi ha de sumar una tercera que també és essencial: la transferència de coneixement, a les empreses i a la societat. Els diferents articulistes que ho aborden, inclosos els Rectors, deixen clar que a nivell de país la transferència de coneixement és un element multiplicador del PIB, i també contribueix al benestar social. A partir d’aquest ampli consens, hi ha discrepàncies en com s’ha de dur a terme i fomentar, i quin paper hi han de jugar els diferents actors, tot en opinions molt autoritzades però no sempre concordants. S’hi inclou una dada econòmica que hi té a veure i és preocupant, que apunta que la caiguda de la inversió privada en recerca durant la crisi no s’està recuperant. Per tot plegat, la lectura del monogràfic és molt recomanable.

Sense deixar de banda la imprescindible col·laboració entre les Universitats i les empreses, cal esmentar un repte col·lectiu del que se’n parla poc, i que al monogràfic de la Memòria Econòmica de Catalunya s’hi passa de puntetes. És la contribució decisiva que la Universitat pot fer per evitar que perdem el tren dels grans canvis socials que comencen a ser realitat. Em refereixo a la tendència al disseny basat en la sostenibilitat, a la gran transformació que està suposant la indústria 4.0, al poder que dóna la capacitat d’aprofitar la informació gràcies a les tècniques Big Data o d’intel·ligència artificial, etc. No vull dir que no formin especialistes en aquestes tecnologies, a la Universitat hi ha prou coneixement per impartir-les a fons. El problema és que aquestes noves realitats també s’haurien d’incloure en altres especialitats, per aconseguir que, en graduar-se, els alumnes en tinguessin un mínim de competències i les poguessin anar introduir a les empreses, en accedir al món laboral.

Avaluem els alumnes pel coneixement adquirit, però pràcticament no es consideren clau altres competències que les empreses necessiten (encara que no sempre ho sàpiguen) i que podrien aportar els graduats. Més enllà de la sostenibilitat, el 4.0 o el Big Data, cal pensar també en competències com el treball en equip, la creativitat, la iniciativa, el lideratge de persones i equips, o la resolució de reptes. I fins i tot els idiomes, allò que ja està consensuat però encara no és una realitat efectiva entre els titulats.

En aquest entorn, caldria també fer que les carreres científiques o tecnològiques incloguessin certes dosis de coneixements humanístics i de ciències socials, i viceversa. El gruix del nostre teixit empresarial és de PIME, i costa fer-la progressar en dimensió, en bona part perquè als seus quadres els falta una visió més global. La col·laboració Universitat-Empresa també hauria de contribuir a afrontar aquesta debilitat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa