Llegint les memòries de l’Eugeni Xammar em vaig adonar que la situació actual, d’un cert desconcert a Europa, recorda la de fa gairebé un segle, tot i que per causes diferents. Hem passat un llarg període de temps gaudint de prosperitat més o menys continuada, una qualitat democràtica que ens semblava raonable i un estat de benestar al que ens hem acomodat. Però darrerament l’equilibri d’aquests tres factors s’ha descompensat, i això ens té desorientats. L’entorn mundial i les seves derives no hi ajuden, i caldrà moure’s per apropar-nos de nou a l’equilibri.

Però aquesta Unió Europea en la que tanta gent havia confiat, s’ha mogut lenta i encarcarada a l’hora d’actuar, amb bones intencions però de forma maldestre per explicar-ho. I sobretot amb una manca de lideratge que ha induït més la sensació de perjudici que no pas de solució.

Realment hi ha una nova situació que ens hauríem d’esforçar a canviar. Per una banda el creixement de les desigualtats, en què els principals perdedors han sigut sobretot les classes mitjanes dels països desenvolupats, la qual cosa també desincentiva i dificulta l’avenç dels més desafavorits. Però hi ha altres circumstàncies negatives, com són les posicions proteccionistes de diversos col·lectius o grups d’interès que s’oposen a qualsevol canvi, on hi podríem incloure també la xenofòbia, o l’aïllacionisme fronterer de persones i mercaderies.

Però segurament un dels factors més negatius està sent el desprestigi dels sistemes polítics, que es perceben allunyats i poc representatius. I amb moltes nafres de corrupció. En general els càrrecs polítics han perdut la proximitat i la sensibilitat aparent per la gent, delegant massa la solució dels problemes en els tecnòcrates, que segurament tenen bones receptes de manual però caldria aplicar-les amb cataplasmes per pal·liar els freqüents efectes secundaris, donant-ne explicacions intel·ligibles. Els acompanya un cert desprestigi de la premsa i de l’excés d’informació -o sovint desinformació- a les xarxes socials.

Amb tot això, han aparegut arreu mostres clares de refús a l’anomenat establishment, que  acaben d’enterbolir el panorama. Sobretot si no les sabem canalitzar en positiu. Perquè moltes coses han de canviar, però hem de tenir clar cap a on i no deixar-nos entabanar per utopies simplistes.

Crec que l’equilibri perdut de prosperitat, estat de benestar i democràcia és un objectiu pel que val la pena seguir lluitant. I pensant en com va continuar la història, explicada entre altres per en Xammar, crec que la solució passa per posar les bases que ens portin a recobrar la confiança a tots nivells, personal, social, econòmic i polític. L’única via possible és conxorxant-nos per recuperar els valors de l’honestedat i l’ètica, deixant en evidència els que no compleixen. I ajudant a emergir líders polítics sòlids, honestos i compromesos amb Europa.

En això hem de ser determinants la societat civil, a la que erròniament ens han anat prenent protagonisme. També cal que les empreses ens fem mereixedores de confiança, perquè som el mecanisme per redreçar molts d’aquests problemes, creant i distribuint riquesa real.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa