Entre els problemes que compartim els països europeus hi ha el de l’atur dels joves, que afecta en major o menor mesura arreu. Però a casa nostra arriba realment a nivells alarmants. I això, en un context en què hi ha sectors empresarials que no troben personal qualificat per assumir determinades tasques o responsabilitats. A la vegada, hi ha també graduats universitaris d’aquestes especialitats a qui costa trobar un lloc de treball en condicions i han d’anar a cercar oportunitats laborals a altres països. Les causes d’això són diverses, i s’haurien d’afrontar simultàniament en una estratègia consensuada de país.

Preocupen tots, entre ells una bossa apreciable de joves que ni estudien ni treballen, dels quals una bona part no vol fer cap de les dues coses perquè en certa manera s’ha resignat a aquesta situació. Aquí, els voluntariosos esforços que s’hi destinen no poden fer gaire més que pal·liar-ne parcialment els efectes. Tot plegat requereix més recursos, però també cal multiplicar les estratègies per reduir l’elevat índex de fracàs escolar. La preocupació que genera a Europa el nostre nivell d’atur en aquesta franja d’edat ha permès que avui disposem dels fons del programa de Garantia Juvenil de la Generalitat, o del Programa Integral de Qualificació i Ocupació que duem a terme les Cambres de Comerç, acompanyant els joves que voluntàriament s’hi acullen per un itinerari que finalitza en la inserció a l’empresa.

És clar que cal millorar l’eficàcia de la informació, als joves en edat escolar i a les seves famílies, sobre estudis, sortides laborals i possibilitats d’inserció. Hi ha països europeus que han reduït el problema de l’atur juvenil incloent assignatures de coneixement de les professions i sortides laborals dins l’ensenyament reglat, amb participació directa del món empresarial, una idea de la que aquí ni se’n parla. Això, combinat amb altres iniciatives que ja s’estan dissenyant o duent a terme, milloraria notablement el panorama.

Tenim molt camí per recórrer en la implantació dels estudis en alternança entre centre docent i empresa, la formació dual, tant a nivell universitari com en formació professional. Emmirallem-nos també en els països centreeuropeus que ens porten dècades d’avantatge, confiant-ne la gestió, formació i homologació de tutors i promoció entre les empreses a les Cambres de Comerç, com a entitats de dret públic representants de tot el teixit empresarial. I posem estímuls sobre la taula per engrescar les empreses a invertir en el futur col·lectiu per aquesta via. La majoria de països exitosos ofereixen ajuts o deduccions, i en alguns es fixa també un percentatge mínim de la massa salarial destinat a estudiants en aquest règim.

Ens falta també resoldre la dualitat del mercat de treball, que blinda i facilita l’acomodament d’una part dels ocupats, i ho posa molt difícil tant a les empreses com als que volen accedir al mercat laboral per primera vegada. No estic parlant de precaritzar-ho tot, hem de poder apropar les condicions dels dos blocs sobre la base de millorar la productivitat de les empreses i mantenir-les en primera línia tecnològica, empenyent i dotant de més recursos o incentius la formació contínua, la professionalització de la gestió i la inversió en equipament productiu. Tot plegat permetria també millorar l’atractiu per retenir el talent.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa