Imagen

Darrerament he hagut de fer molts quilòmetres pel món. Anava l’altre dia en avió i pensava que, malgrat la situació econòmica, la gent segueix viatjant i els vols van plens. Però el perfil del viatger ha variat. Ara es veuen moltes menys persones amb pinta de turistes, tot i que potser hi té molt a veure que estem fora de temporada alta. Però sí que abans era més evident i abundant durant tot l’any aquell posat relaxat i la vestimenta més informal.

Ara es fa més visible, segurament perquè ha incrementat la seva presència, la persona que viatja per feina. Viatges curts i ràpids, per resoldre problemes, tancar operacions o anar a convèncer algú que el seu producte o servei és el que més li convé. I a qualsevol lloc del món, però sobretot per Espanya i Europa, aprofitant també l’escletxa de les low cost. Persones acostumades a viatjar, amb el mòbil enganxat a l’orella, i amb el portàtil o les tablet que no paren de mostrar caràcters alfanumèrics en pantalla. Pel que sigui sembla que per fi s’està multiplicant l’esforç seriós per a la internacionalització. La necessitat obliga. Tot i que en aquest aspecte les converses que se senten als aeroports mostren una gran mancança idiomàtica dels nostres viatgers, que confirmen que en aquest tema hem de fer encara un gran esforç.

També són molt més visibles els joves que, amb una barreja de preocupació i il·lusió, van lluny a buscar la feina per a la que els hem preparat, pagant entre tots, però no els hem volgut donar, amb una legislació anacrònica que els deixa el pas barrat al món laboral. Qui ho analitzi d’aquí uns anys dirà que la nostra miopia ens va fer desaprofitar una generació de talent. Però penso que no tot està perdut, espero que quan tinguin l’experiència que nosaltres els hem negat, voldran tornar a casa nostra a crear empreses per posar en valor el que han après. Però això no passarà per casualitat, cal que ens posem a treballar des d’ara per fer-ho possible, fent l’entorn més atractiu i el marc legal adequat per afavorir-ho. Fa anys que en parlem, però crear i tirar endavant una empresa és encara una veritable cursa d’obstacles.

Com que els trajectes llargs en avió i els inacabables enllaços deixen molt temps per pensar, cada cop veig que es fa més evident que no tenir vols intercontinentals a casa és una llauna, i sobretot espanta moltes empreses que podrien aterrar al nostre país amb inversions, pels molts avantatges que els oferim. Però s’entén per què els seus directius hi posen objeccions. Qui viatgi sovint en avió per feina, ho entendrà.

Per això l’aturada d’un projecte com el de Spanair, al marge de moltes altres consideracions que s’hi podrien fer, és un nou fracàs en el camí de comunicar-nos de forma més directa amb el món. Si no ens deixen gestionar i promocionar els nostres aeroports, no ens en sortirem. Per això ens hem de posar aquest objectiu de país com a prioritari.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa