Sis milions d’habitants més potser dos milions i mig d’emigrants, principalment egipcis, tunisians i subsaharians i una petita colònia europea d’expatriats, poc visibles. Una renda per càpita que destaca en el conjunt del nord d’Àfrica i sobretot, petroli i gas, les dues terceres parts del PIB del país. En una mirada d’ocell fa pensar, per què no hi anem? Ara que sembla que el règim ja no és tan dolent i el seu cap visita Espanya, i el d’aquí viatja cap allà amb grans empreses del sector de l’energia…

I així, empreses com Repsol hi tenen una quantitat de producció gens menyspreable i grans constructores, que després arrosseguen tot un seguit d’empreses de serveis, comencen a treballar-hi. Al llarg dels darrers anys, les Cambres de Comerç han organitzat entre una i dues accions de prospecció anuals al país portant-hi empreses de més petita dimensió. A algunes els va bé i a d’altres no tant. Però totes conclouen que no és un mercat menyspreable per tot el relacionat amb la construcció, els subministres industrials, els subministres hospitalaris, l’enginyeria, etc. I malgrat que els tràmits d’entrada són una mica més complicats que els d’altres països  i que l’estructura d’acollida, és a dir, els hotels, no ofereix gaires opcions, és el que hi ha i si es vol fer negoci cal adaptar-s’hi.

No ha estat mai fàcil ni clar trobar amb qui treballar. A Líbia no trobaràs un directori, una associació, una Cambra o quelcom similar que et pugui servir d’interlocutor. Potser un consultor? Sense targeta i amb un gmail en el millor dels casos. No és fàcil obtenir informació de qui és qui, només ho pot saber algú del país, que posem que es diu Mustafà. I si finalment trobes un distribuïdor aquest ho serà de tot, de xocolata passant per tubs flexibles, realment potent, segurament pagarà des d’algun país del Golf i en algun moment de la conversa mencionarà la seva proximitat a la família del líder.

Líbia és un desert institucional i de societat civil que pugui servir d’interlocució. Canvis constants en l’administració i normatives, difícil saber qui mana i encara més qui ajuda a prendre la decisió (la meitat dels treballadors treballen per l’administració i una quarta part en empreses públiques). La feina de carrer la fan els immigrants que s’esperen a les places a què els vinguin a contractar. Tot fa un cert tuf de xenofòbia, com aquí.

Però quan surts al carrer de la capital et sorprèn una medina tranquil·la, sense empentes, sense presses, amb pocs souvenirs i el llibre verd per tot arreu. La gent és agradable, el dijous a la nit es beu suc de taronja o aigua envasada procedent dels jaciments del Sàhara enlloc de ‘cubates’… I qualsevol pensaria en un potencial turístic immens veient les platges Mediterrànies desertes, al costat d’unes runes romanes 100 vegades la superfície d’Empúries.

Fins al moment, almenys en el cas espanyol, el paper de les multinacionals és més potent i àgil per evacuar expatriats enmig d’una guerra que els estaments de representació de l’estat al país. No vol ser una crítica, unes són molt més nombroses, equipades i ben connectades que l’altre. D’on no n’hi ha no en raja.

No fa ni mig any, cap estament oficial o d’intel·ligència i prospectiva preveia res del que ha passat a la riba sud del mar que compartim. Després del bany de sang ens haurem de preguntar si el suposat pragmatisme aplicat per tots nosaltres, posem Unió Europea i Estats Units passant per la Xina, no és una manera de menysprear l’interlocutor i no considerar-lo com a igual.

Jaume Ferrer. Tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa