exportarPer fi hem posat la mirada cap a fora, ja diem convençuts que sense les exportacions no tenim futur. A molts els sembla que sols és proposar-s’ho, que no ha de ser tan difícil. I a més, des de l’administració ens donen tot de receptes i estratègies que prometen que l’intent serà un èxit, com si es tractés d’un elixir dels venedors ambulants del far-west.

Certament, com en tot, l’ingredient principal és la voluntat. I també són benvingudes estratègies de manual, donat que el nostre empresariat necessita millorar, en general ens cal una empenta en professionalització. Les receptes de llibre poden millorar algunes mancances, però no són ni molt menys garantia d’èxit. I és que hem de ser realistes: les xifres demostren que encara avui, després d’anys d’estratègies i incentius públics, l’exportació la concentren les grans empreses del nostre país, quasi totes multinacionals, i a l’empresa mitjana, i sobretot a la petita, li costa molt assolir xifres significatives.

Generalment a les persones ens costa moure’ns de la zona de confort, i això de pensar en altres cultures i formes de fer, parlar idiomes, agafar avions a hores intempestives, el jet lag, menjars exòtics, la por al desconegut… se’ns fa costerut. Que li diguin a un que viatja per feina que “quina sort veure món a càrrec de l’empresa” pot provocar-li una ganyota d’estupefacció, conscient que la seva feina no té res comparable a l’activitat de fer turisme. És una feina dura, com tantes d’altres, que té els seus moments esgotadors i altres d’interès.

Però els veritables obstacles són uns altres. Per exportar, abans cal estar plenament decidits a començar i a resistir la inversió inicial (important) abans no comenci a rajar regularment. I fer una reflexió interna avaluant què i on exportar, si aportem algun valor afegit a aquest o aquell nou mercat que ara no trobin, i això no ens ho aclarirà cap assessor extern. Després, cal replantejar l’empresa internament, no sols estenent les habilitats en idiomes a diferents nivells i documents sinó també en organitzar-nos per afrontar increments de producció, diferents exigències tècniques i legals o de gustos, avaluant com ens donarem a conèixer i com prestarem un bon servei a tanta distància, com podrem millorar en competitivitat i eficiència logística, com compensarem el sobrecost dels aranzels, etc.

I l’administració? Predica, però no fa els seus deures. D’entrada tot són problemes i retards en retornar l’IVA que deu als exportadors (per a l’Estat és un finançament barat, però totalment injust), però a més no agilitza visats quan ens han de venir a veure els clients, i els estats de la UE no avancen en l’harmonització laboral que ens complica el desplaçament de persones per Europa. Al marge d’aquests i la resta d’obstacles a tota activitat i a la competitivitat del país, no resol la manca de finançament (especialment necessari per invertir en obrir nous mercats a l’exterior), ni assessora com cal pels dubtes ordinaris que surten en qualsevol operació a fora, ni està ben orientada quan busca clients i contactes a través de les seves estructures a diferents països, ni encerta les estratègies a subvencionar (quan té pressupost per a fer-ho). I mira que tant l’Estat com la Generalitat i els Ajuntaments gasten diners en això! Per què no fan com a la majoria de països europeus i encarreguen aquesta responsabilitat a les entitats que són per tot el territori, gestionades pels mateixos empresaris, amb tècnics especialitzats i bregats, que coneixen les empreses i el seu dia a dia,  i tenen una xarxa per tot el món? Són les Cambres de Comerç.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa