europa-3Hi ha moltes maneres de mirar-se això d’Europa, des de quasi tant amunt com la lluna fins arran de terra, embolcallat per directrius, directives, programes, projectes, pressupostos i bestretes. Des dels dos punts de vista és necessari i se’n pot aprendre molt, ara se’n diu aportar valor.

Ara ja no tenim cap dubte de que estem immersos (és a dir, submergits, i per tant ens costa respirar) en un procés de disrupció tecnològica que ens afecta els fonaments de la vida quotidiana al mateix nivell (però més ràpid, molt més ràpid) que la revolució industrial va afectar la vida quotidiana de la gran majoria de pagesos que poblaven Europa (Catalunya inclosa). La globalització, ara sí, ens aparta del centre del món i ens passa a l’“extrem occident”. No es pot considerar una debacle però sí un toc d’ atenció, un calbot existencial. I si hi afegim l’altra cara de la moneda que és la digitalització de quasi tot, aquesta afecta ja als taxistes, les fondes, les vacances, la política, la cultura i tot el que comença amb un article.

Quan fa tempesta millor estar en una casa sòlida amb bona coberta i millors fonaments. Allò de la grandària per sortir per aquests móns és veritat. I millor ser-ne soci encara que sigui en posició minoritària (com molts) que ser-ne part subrogada. Soci vol dir no solament anar a parar la mà i fer un estat de comptes anual amb entrades i sortides de caixa. Una de les coses que canviaran més profundament serà la manera com s’ha repartit l’1% del PIB comunitari que és el pressupost de la Unió. No hi haurà més autopistes cap a enlloc, i això és raonable. I per més criticable i reformable que sigui tot l’entramat institucional, per sort encara és fill de la il·lustració. Els models alternatius que comencen a emergir com l’anomenat “Consens de Beijing” no tenen cap avantatge que es pugui discernir (més desigualtat i més autoritarisme). Que això d’Europa sigui necessari no vol dir que no calgui una profunda reestructuració de tot, com per exemple que la Comissió Europea no sigui un repartiment de quotes per països, o que la moneda única no es pugui qüestionar amb el seu actual funcionament.

Però si mirem a peu de carrer i valorem les polítiques del dia a dia crec que hi han posat més seny, eficiència, eficàcia i transparència del que podem haver posat nosaltres. Un nosaltres tan ampli o tan restringit com vulguem. Però els fons adjudicats i controlats directament per la Comissió Europea no han anat a parar a un abocador sense fi. Els que per motius d’equilibri polític han estat directament gestionats pels estats, aquests sí que en massa casos han respost   a un clixé com els de la pel·lícula d’en Berlanga.

Posem un exemple, l’anomenada intel·ligència econòmica bàsica. Per ofici he hagut de veure moltes organitzacions de promoció econòmica, ambaixades, oficines comercials, antenes i un llarg etc. Si hi ha un país complex, allunyat física i culturalment, on un “potser” és un NO  com una plaça de la pau celestial, aquest és la Xina, el Regne del Mig, el País del Centre. Per obtenir una informació útil per a una PIME, ben estructurada, treballada, accessible raonablement, en anglès, i moltes més coses maques, he hagut d’esperar que es creés el SME Centre de la Comissió Europea i unes quantes Cambres conjuntes (francesa, britànica… A la d’Espanya no se l’espera). El model es replica ara a Indonèsia, Vietnam i Filipines. Això només es pot haver creat en un marc mental europeu hereu de la il·lustració (no del despotisme il·lustrat).

Un altre exemple, la política industrial que aquí no ha estat ni se l’ha vist. Totes les eines de col·laboració, bases de dades de qualitat, estadístiques i científiques són una creació europea. I si aconseguim un model productiu que es prengui seriosament la sostenibilitat, la circularitat i tot això en una societat mínimament decent, estarem en deute amb les massa vegades excessivament criticades institucions europees, començant per la Comissió. L’administració europea, al contrari que les ibèriques, no ha externalitzat el coneixement i s’ha quedat amb les tasques auxiliars administratives, sinó al revés. N’hi ha molt per aprendre.

Tal com diu l’expressió anglesa, “don’t throw out the baby with the bath water”. A l’hora de fer crítica, anem amb compte de no carregar-nos també el que funciona…

Jaume Ferrer. Responsable de l’àrea d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa