autopista-2

Cada cop que un servei deixa de ser gratuït ens fa l’efecte que ens claven una espina que no ens mereixem, i de seguida analitzem si som objecte d’un greuge. És clar, som de la cultura dels drets adquirits, i a sobre moltes butxaques pateixen per arribar a final de mes i han de filar molt prim.

Quan el servei és públic sempre ens preguntem per què cal pagar-lo, què en fan doncs dels nostres impostos. I ens queda la sensació que l’administració ho té fàcil: si no li arriben els ingressos, puja els tributs i ja està. Segur que no és tan senzill, però per descomptat aquest recurs no existeix al món privat. Quan un es queda a l’atur o li redueixen el sou, bé s’ha d’adaptar a la nova situació; quan a una empresa li cauen les vendes o el marge, ha de fer mans i mànigues per sobreposar-se, el que gairebé mai pot fer és incrementar els preus de venda per compensar-ho, es quedaria sense vendes i tancaria en quatre dies.

A vegades preferim ignorar que les coses tenen un cost. Quan es tracta d’un servei públic que paguem entre tots però que no tothom utilitza, seria raonable demanar alguna compensació a qui el fa servir. Sobretot si no és un servei bàsic. El pagament per ús pot servir, més enllà del cost d’explotar-lo, per retornar el finançament que va permetre crear la infraestructura. A casa nostra hem sigut pioners implantant la concessió d’infraestructures (viàries, mediambientals, etc.) que a partir d’un cànon o peatge permeten compensar-ne la inversió, l’explotació i el manteniment. I ha possibilitat disposar d’infraestructures que d’altra forma no existirien.

Centrant-nos en les autovies i autopistes, a Catalunya ens sentim discriminats per l’escassa inversió feta per Foment. I al Bages en particular ens sentim marginats, donat que tenim una autopista per anar al Cap i Casal, amb un peatge dels més cars.

Cal repensar el sistema, i trobar una forma universal i homogènia de pagament per ús a totes les vies ràpides, fins i tot les que ara són gratuïtes, per distribuir el cost dels peatges que avui són discriminatoris per uns quants territoris. No té sentit que algunes vies es financiïn amb càrrec als pressupostos públics, els usuaris hi transitin de franc, i per tant entre tots paguem el desenvolupament d’aquell territori i la competitivitat de les seves empreses, mentre que per altres territoris els mateixos conceptes siguin de pagament. O tots o cap. Hi ha d’haver una igualtat de tracte i oportunitats, matisada pels necessaris tocs de solidaritat, sense superar el llindar de la discriminació. Per això cal trobar un mecanisme que faci que el cost per km sigui més o menys equivalent a totes les vies ràpides del país, ajustat en funció del tipus de vehicle, l’ocupació del mateix, i si fa un servei públic, professional o d’oci. I fins i tot es pot tenir en compte la procedència del vehicle. Es tracta de repartir els peatges existents entre totes les vies, no d’incrementar-ne la recaptació, i redistribuir-la entre les concessionàries. Hi ha molt a discutir i reflexionar, però tecnològicament no pot ser tan complicat.

Això sí, avís per als bagencs: aquest sistema de pagament ens baixaria molt el peatge de la C16 però hauríem de pagar a la C25.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa