recerca

S’ha confirmat fa pocs dies que Catalunya treu el cap entre els països a tenir en compte en la generació de coneixement, perquè es calcula que dels nostres projectes de recerca i investigació en surt el 1 % del coneixement mundial. Una barbaritat si ho comparem amb el petit percentatge de població que representem. I per tant ens n’hem de felicita

Això és possible perquè fa força anys es va fer una aposta decidida d’impuls d’aquesta activitat, incloent accions d’atracció i retenció de talent, i dotant una bona part de centres i projectes amb finançament públic. Focalitzant-nos sobretot en centres de recerca bàsica. I la sembra va donant fruits. Tot i que som lluny de l’objectiu declarat de destinar-hi recursos per valor d’un 3% del PIB, i havent reculat aquests darrers anys fins i tot per sota d’altres comunitats autònomes espanyoles.

I què suposa això a la pràctica pel país? Prestigi, avenços notables en certs camps, alguns projectes empresarials, unes quantes patents, i pocs llocs de treball directes. No és una crítica, no podem afluixar ni deixar d’invertir-hi diners públics. Estem parlant de projectes amb risc de no tenir èxit, però no podem aturar-los si volem avançar.

El que passa és que en els països més avançats hi ha un altre gruix significatiu de resultats que prové de la investigació industrial aplicada, fruit d’una aposta en recursos públics tant o més important que la primera en política industrial de recerca. Aquesta es desenvolupa en centres tecnològics més abocats a la col·laboració i cooperació directa amb empreses innovadores, que solen orientar-se a aplicacions que tenen una clara demanda del mercat, i que en cas de reeixir segur que impliquen, paral·lelament a noves inversions, una generació de llocs de treball i de cash flow que necessitem com el mannà enmig del desert.

Segurament un tipus de recerca no pot existir sense l’altra, i en la majoria de països exitosos la inversió pública en recerca aplicada sol fins i tot superar la bàsica. Ben al contrari del que passa a Catalunya, on la major part de la recerca industrial s’està fent amb risc assumit per l’empresa privada, o amb fons d’ajuts europeus competitius per a projectes de col·laboració entre empreses i centres de recerca. I per manca de capacitat, amb poca participació de les PIME.

Estem en temps d’austeritat pressupostària, i aquestes dues partides complementàries poden estar en qüestió, com tota despesa pública. Hem de mirar que es mantinguin dins del possible com a mínim a nivells actuals, i evitar que la que avui és menor de les dues acabi pràcticament anul·lada. Necessitem un Conseller de Coneixement que aposti per la bàsica, però també un Conseller d’Empresa que afermi la partida de recerca aplicada. I si el primer tingués la clau de la despesa, que no ho escombri tot cap al seu terreny. El futur del país necessita una indústria competitiva i amb producte innovador com a base de futur, i aquesta prioritat també ha de tenir el seu reflex al pressupost.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa