Mesos enrere es va discutir al Parlament si calia o no una llei de política industrial. La meva opinió és que cal fer molta política industrial, però no encotillar-la en forma de llei, que la tornaria feixuga d’adaptar als canvis que es van succeint contínuament. Vol dir això que cal canviar de política cada dos per tres? En absolut. Cal consensuar una estratègia a llarg termini i anar adaptant les accions que se’n deriven a la conjuntura.

Aquesta estratègia ha de començar per creure’ns tots plegats que la indústria amb producte propi i exportable és el motor més sòlid de l’economia real, cosa que la crisi ha posat en evidència. Que no vol dir que sigui el sector més important, però si rutlla, estira els altres. En aquesta definició hi cap tant la indústria tradicional com la que abasteix sectors més innovadors. I fins i tot alguns serveis avançats d’enginyeria, disseny, TIC, etc.

L’element cabdal de la política ha de ser la competitivitat de la nostra indústria, i requerirà estratègies de portes endins i d’entorn. Se n’ha parlat molt, però hem avançat sols amb les garrotades de la crisi. La productivitat, la millora dels costos, la innovació, i el producte de més qualitat, valor afegit o diferenciat en servei ja ens sonen familiars, però sovint no sabem com avançar, i aquí és on calen accions continuades. Així com en la supressió d’obstacles administratius, la millora de les infraestructures logístiques o energètiques, l’obertura de l’aixeta del crèdit o la disponibilitat de sòl menys fragmentat i amb millors serveis.

Un element que condiciona aquesta competitivitat és la dimensió de les indústries. És molt positiu tenir un teixit farcit de PIME, que permet gran flexibilitat i adaptació als canvis, però calen polítiques facilitadores i avenços culturals per apostar fort en cooperació. Compres coordinades per a una major força negociadora, inversions en innovació o internacionalització compartides, muscle financer per poder afrontar aquests reptes i projectes grans, en seran conseqüències decisives.

Cal un replanteig a fons de la formació, tant l’obligatòria com la professional i universitària, per enfocar-les a la demanda real i poder assolir i consolidar aquests reptes. Anem apedaçant-la, però a l’escola s’obvien alguns valors i competències fonamentals, i als estudis mitjans i superiors sovint es pensa poc en l’aplicació pràctica. També l’empresa industrial ha d’assumir la necessitat d’una major professionalització de tot l’equip, començant pel directiu.

Aprofitem el gran coneixement acumulat en universitats i centres tecnològics per fer-ne productes innovadors vendibles. Ara no hi estem gaire avesats, i els resultats són magres. Cal fer canvis que provocaran fortes resistències, i oferir els resultats com a oportunitats de diversificació o creació de noves empreses. Desterrant la por al fracàs de la nostra cultura, que no serà fàcil.

I finalment, pensem en gran. Més enllà del poble o comarca, i fins i tot del país. Tinguem una visió global i planegem les actuacions amb una òptica geoestratègica del paper que podem fer al món. Europa o l’Euroregió mediterrània poden ser un bon referent.

Pere Casals. President dela Cambrade Comerç de Manresa