Fa dies que anem donant voltes sobre les mesures d’estalvi energètic. Sincerament, sembla un nou motiu de distracció social per amagar altres debats, tot i ser un problema de primera magnitud.

Queda clar que estalviar en cotxes oficials, posar lluminàries més eficients a les carreteres o fanals públics, o fins i tot reduir lleugerament la velocitat màxima a les autopistes, pot tenir un cert impacte i afavorir l’estalvi. En canvi pel que fa al transport públic sols parlem de preus dels bitllets. Si els percentatges estimats de reducció de consum que han donat són certs, el que ens hauríem de preguntar és per què no han aplicat abans les mesures. O és que, convençuts com estàvem de viure al País de les Meravelles, era absurd plantejar-les?

Queda clar que les crisis posen moltes coses al seu lloc, i aquesta consciència de l’estalvi serà una més de tantes. Positiva, però no suficient. Com en altres temes, tampoc aquí no ens plantegem abordar reformes estructurals, ens quedem en els petits ajustos. Perquè amb tot això no resolem la nostra dependència energètica exterior.

Caldria posar sobre la taula d’una vegada, i parlar seriosament, sense dogmatismes, de la política energètica del nostre país. El debat nuclear es mira d’evitar, de les renovables en parlem i les potenciem, però després en canviem de sobte el marc regulatori i posem en dificultats moltes inversions privades, i cap govern no té el valor de resoldre el dèficit tarifari. Mentrestant, tot Europa viu amb la hipocresia d’estar denuclearitzada mentre compra energia a França.

I els carburants? Vam passar d’un monopoli pervers, amb preus regulats, a un oligopoli que posa els preus que vol sense que ningú li demani explicacions, amb una misteriosa manera de fixar-los que segueixen mimèticament les alces del cru i en canvi té una inèrcia sorprenent a les baixes.

En contraposició, hi ha un altre debat que sembla no interessar: el dirigisme que les grans empreses estan fent del país, havent esdevingut font d’inspiració bàsica de la política governant, bandejant els interlocutors habituals. Fins i tot ja s’han organitzat formalment en lobby, prescindint de patronals i Cambres, a les quals, per cert, s’han volgut treure del damunt en ser-ne les principals finançadores.

Aneu analitzant què ha passat darrerament al país, i mireu si pot tenir relació o no amb el lobby: qui pot estar interessat a sucar pa de la privatització d’AENA? A qui pot beneficiar la bancarització de les caixes d’estalvi, que les deixa amb necessitat urgent de capital a qualsevol preu? Qui són els realment interessats a tallar la funció redistributiva de les Cambres de Comerç? Quines empreses no hi perden, gràcies al dèficit tarifari que un dia o altre cobraran? Qui està esquivant donar cobertura decent de banda ampla a tot el país, que permetria impulsar el teletreball, evitant un notable dispendi energètic en mobilitat? Qui hi ha darrera les empreses de serveis que han pogut incrementar tarifes a primers d’any molt per sobre de l’IPC?

Qui explica al govern que aquest lobby és un percentatge molt petit del PIB i de l’ocupació del país? A veure si centrem el debat en les coses importants.

Pere Casals, president de la Cambra de Comerç de Manresa