Una Europa en pastera

Portem més de dues generacions construint el projecte europeu. S’ha avançat molt, sempre a batzegades, però darrerament tenim força motius per pensar que anem enrere, gairebé arribem a tenir la sensació que fa aigües. Aquesta vegada, amb la crisi de les pasteres i els refugiats, la descoordinació i la incapacitat de posar-nos d’acord potencien una imatge de desunió total. Barreres a les fronteres, fins i tot dient que se n’aixecaran entre estats membres, suspensió de la lliure circulació a l’àrea Schengen, i coaccions de tota mena entre estats per forçar quotes de repartiment del problema, no ajuden gaire a pensar que anem bé.

Sortosament en l’aspecte econòmic hi ha hagut més avenços. No sols amb la moneda compartida per bona part dels membres. També amb la crisi s’ha vist la urgència d’avançar en la unió bancària. Però de moment en política fiscal i econòmica estem a les beceroles. Ara bé, d’unió política res de res. Tenint un Parlament Europeu, per què un problema com el dels refugiats no és competència seva? Ho convertim en una negociació -o més aviat un estira i arronsa amb amenaces i coaccions- entre els estats de la Unió, que són els que es neguen a cedir sobirania i fan impossible una unió real.

El resultat final és que no es debat amb transparència, i les poques i tardanes decisions adoptades es prenen a porta tancada per part dels caps d’estat i de govern. Mira que és gros que al bressol de la democràcia no siguem capaços de ponderar i debatre les propostes amb llum i taquígrafs, en seu parlamentària, on hauria de raure-hi la representació directa de la sobirania dels ciutadans europeus. Al Parlament els temes es tractarien d’una altra manera. A més de quotes de repartiment, estaríem pensant si canviem l’estratègia i els anem a buscar als camps de refugiats d’origen, per evitar l’efecte crida i aquesta terrible exposició a ser engolits per la Mediterrània. També parlaríem de quina sortida temporal els donem, com els registrem, què els defineix com a refugiats i com serà el seu previsible retorn en finalitzar el conflicte. I sobretot, quins són els interessos creats als països en guerra que impedeixen una actuació més decidida. Algú ha sentit res d’això en les rodes de premsa que fan ara?

Amb aquest tarannà, a la UE li costa afrontar els problemes. Ho hem vist amb la crisi econòmica i bancària, els desequilibris de convergència entre estats que fan trontollar la moneda única, etc. Quan afecta a la butxaca sempre acabem amb imposicions dels estats més forts, arribant fins i tot a la humiliació dels que s’han posat gallets.

Molts de nosaltres tenim l’esperança que Europa posi seny en la resolució de problemes que ara defugen, per manca d’acord entre estats o al·legant que són interns dels mateixos, amb el risc d’endur-nos una decepció rere l’altra. Ens pot passar amb el procés català. El repte que tenim com a ciutadans d’Europa és fer-la avançar cap a una unió veritable i que puguem decidir les coses importants directament on toca. Sortosament la ciutadania dóna motius d’esperança veient que, tant a títol individual com per part d’institucions de la societat civil, s’està actuant davant el drama humanitari anticipant-nos als dirigents polítics, per assistir a gent que ho ha deixat tot per fugir d’un final tràgic i que no té ni allotjament ni queviures, i fins i tot els neguen el transport públic per desplaçar-se o que els recollim quan fan autoestop. Sense aquesta actitud ciutadana positiva arribaríem a pensar que hauríem de ser nosaltres els qui agaféssim la pastera o el que fos, per fugir d’aquest continent anquilosat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa