Els fets sembla que es precipiten ràpidament. El que fa un any era inversemblant i en fa tres, ciència ficció, cada cop sembla menys impossible i, depèn de com t’ho miris, fins i tot desitjable. Durant anys els problemes són ignorats i apilats un sobre l’altre. I de sobte, la situació sembla insostenible i tothom cerca refugi. Ja ningú dubta de que és una crisi sistèmica.

La crisi dels mercats del deute públic comença per Grècia, continua per Irlanda, sembla que encara continua pel regne d’Espanya però a la darrera volta de la cursa un Ferrari italià ens avança. Els economistes parlen d’un cicló, d’un fenomen meteorològic extrem que s’autoalimenta i del que ningú en queda arrecerat. Un dia ens haurem de preguntar per què una cosa com els diners, de la que intuïtivament pensem que hauria d’ésser una qüestió aritmètica només una mica més enllà de sumes i restes, esdevé un fenomen sobre el qual només es poden aplicar les teories del caos, la mecànica quàntica o la ideologia pura i dura.

Apunten cap a les bromes del nord, amb Bèlgica, i cap a aquest país que ningú sap si és del nord o del sud que és França. I al final també arriba a Alemanya. El que era diagnosticat com a crisi de liquiditat (ja ho trobarem…, diem per aquí), que se soluciona amb un préstec-pont a tornar en incòmodes terminis, passa a ser diagnosticat ja com una crisi de solvència, una  malaltia seriosa. Un dia també ens haurem de preguntar per què es recorre tant a símils biològics i mèdics per part de l’autoanomenada ciència econòmica. La medicina aplicada, austeritat i penitència (ara un símil religiós), sembla tenir un efecte d’empitjorar l’estat de salut del malalt grec i de retruc de tot el que sigui una mica moreno. Em refereixo als PIIGS, Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya,  és a dir, els poorcs. El que inicialment era un problema bancari, sobretot a Irlanda, passa a ser un problema de deute públic i retorna a ser un problema bancari via les solucions proposades en el cas de Grècia. El deute públic dels PIIGS suma una quantitat que equival al 35% del PIB de l’Eurozona o el 135% del PIB alemany.

Potser hi ha un error de principi en el disseny de l’Eurozona, apunten alguns. S’ha cedit la política monetària però no la fiscal. No hi ha establerts els mecanismes per solucionar el problema. Al regne d’Espanya es proposa en una reunió d’estiu dels dos partits anomenats nacionals fins i tot canviarla Constituciói cedir de fet la sobirania fiscal (pressupost sense possibilitat de dèficit, vol dir això).

Economistes que semblen seriosos i, sobretot, independents d’entorns de partits o entitats financeres, veuen diverses sortides que impliquen canvis institucionals radicals. Que el Banc Central Europeu via la compra o l’assegurament del deute jugui un paper de prestamista de darrer recurs (com ho fa la FED als estats Units), o que es posi en marxa la via de l’Eurobò. I per què no d’una vegada cauen tots els tabús, i es fa una divisió de l’Eurozona en dues àrees. El nord amb centre a Alemanya, sumant-hi Holanda, Àustria i Finlàndia amb un Euro-1 que podria tenir un valor d’1,8 USD; i un Euro-2 amb Itàlia, Espanya, Portugal i liderat potser per França amb un valor de paritat amb l’USD. Una devaluació ben feta fins i tot ens afavoriria i en qualsevol de les opcions Alemanya acabaria pagant, també.

Recomano la lectura de dos articles d’aquest mes d’agost del 2011 que nopodien ser escrits en altra data.

http://spaineconomy.blogspot.com/2011/08/going-dutch-one-possible-solution-to.html

Escrit per Edward Hugh, que publica a Roubini Global Economonitor (l’economista que va predir la crisi…) i que si mal no recordo parla un català com el de Matthew Tree.

http://www.voxeu.com/index.php?q=node/6845

I el de Charles Wyplosz, aquest no parla català.

Jaume Ferrer, tècnic de la Cambra de Comerç de Manresa