governAquesta poca experiència i voluntat pactista que tenen els nostres representants electes, i la previsible fragmentació dels parlaments a partir d’ara malgrat que la llei electoral afavoreix els partits majoritaris, sembla que ens aboca a llargs períodes d’incertesa i de governs en funcions als que ens haurem d’anar acostumant. Tard o d’hora hauran d’aprendre que les línies vermelles a vegades s’han de difuminar o posposar. La voluntat popular expressada a les urnes va per davant de conviccions ideològiques aparentment irrenunciables, i si es vol tirar endavant calen certes dosis de pragmatisme. Ja n’aprendran, la por a la regressió post-dictadura va blindar el bipartidisme i facilitar majories absolutes amb minoria de vots, i la nostra democràcia s’haurà de fer major d’edat amb uns quants anys de retard.

Però mentrestant la resta de ciutadans ens ho mirem de reüll mentre anem fent per tirar endavant en el nostre dia a dia, que prou costa. I hem descobert que uns quants mesos de negociacions mediàtiques mantenint la provisionalitat, aparentment no aturen res. Fins i tot cada dia hi ha més gent que diu que ja s’hi poden entretenir tant com vulguin, que de moment les dades macroeconòmiques són bones i durant aquest període de provisionalitat no s’inventen lleis que alterin o entorpeixin l’activitat.

Però en una situació de precarietat com l’actual, amb deutes i dèficits desbocats, i tanta gent i empreses que ho passen malament, no n’hi ha prou amb que tot aparenti anar marxant. Hi ha molta feina a fer, i endarrerir-la en no saber negociar o no voler pactar és una greu irresponsabilitat. El baix cost financer del deute, la caiguda de preus del petroli i la paritat de l’Euro favorable a les exportacions que fa mesos que dura, ens donen un oxigen que hauríem d’aprofitar per prendre decisions estructurals, nomenant govern, fixant un pla i executant-lo.

Fa anys que s’havia d’haver resolt el finançament autonòmic, el sistema vell ha superat amb escreix la data de caducitat. Està més que debatut el dèficit fiscal català, i el vergonyós i perllongat dèficit d’inversions en infraestructures a què ens han sotmès. Però en general el sistema de finançament de les autonomies s’ha demostrat mal resolt. Amb l’afegit que la centrifugació de la reducció del dèficit que ha fet l’Estat, i el pacte que el govern en funcions està negociant amb Brussel·les per agreujar-ho, provocaran una situació explosiva si no se’n parla i es resol. Caldria també modificar el dubtós pressupost de l’Estat ja aprovat, basat en unes expectatives d’ingressos que no s’aguanten per enlloc. Si el nou parlament i el nou govern no es posen a treballar prenent decisions no electoralistes en tot això, haurem perdut un any preciós.

A Catalunya no estem gaire millor. Certament tenim parlament i govern en marxa, però no tenim pressupost que respongui a nous plantejaments. De moment sols hi ha el prorrogat que no permet destinar recursos de forma diferent a l’any passat. I per moltes iniciatives que es proposin i s’aprovin, si no es toca el pressupost no es podran finançar i tirar endavant. Per això, donat que no hi ha majories estables, cal fer també l’esforç de pacte a casa nostra. Tampoc podem demorar-nos un any a encarar els problemes, ni els urgents ni els estructurals.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa