gears-1236578_1920Llegint la premsa costa endevinar si anem bé o no, hi ha opinions de tota mena, sospito que algunes clarament interessades. Qui no tingui altres fonts d’informació segurament estarà fet un embolic, o es limitarà a constatar la seva pròpia situació, que és la més important per a ell, sens dubte.

A la vista dels indicadors, semblaria que anem la mar de bé. El PIB augmenta a taxes properes a les del 2007, després de dues recessions perllongades. El consum millora, les exportacions no paren d’augmentar, el turisme segueix amb bones xifres, i l’activitat industrial porta dos anys creixent. La creació d’ocupació sembla que es consolida, liderada per la indústria. I la inversió estrangera a Catalunya porta ja uns anys amb una mitjana mai vista.

Però amb l’atur que patim, el dèficit públic i el deute, no tenim més remei que créixer, i molt, per poder arribar a dir que l’economia realment surt del pou. Pensar el contrari a hores d’ara seria utòpic, caldria plantejar-s’ho si cas un cop estabilitzada la situació. Per això cal analitzar a fons els motors principals del creixement (les exportacions, la inversió productiva i l’activitat industrial). Tal com s’ha dit sembla que progressen adequadament, però falta veure si ho fan de forma consistent. Tenim l’IPC sota control i els costos laborals tornen a créixer moderadament després d’una inevitable reducció, però no aconseguim incrementar la productivitat, la qual cosa és preocupant de cara al futur. Malgrat que la inversió productiva ha reprès la marxa ascendent segur que queda molt per fer. Les inversions públiques per a la logística productiva s’han desviat cap a altres finalitats més populistes, la inversió en innovació i recerca ha reculat, i encara ens queda un llarg camí amb la professionalització de bona part de les empreses.

Val a dir que hi ha hagut factors que han creat una sensació d’inseguretat, i sembla que han provocat una certa frenada. Per descomptat les incerteses polítiques, alimentades per la nostra baixa capacitat de pacte, són un condicionant força negatiu per a la confiança, motor bàsic del creixement. La decisió britànica de no continuar a la UE pot facilitar l’extensió de l’antieuropeïsme a molts altres països membres, i en canvi no sembla que els estaments europeus estiguin reaccionant amb cap estratègia engrescadora. Per altra banda, el preu del petroli repunta, i el tipus de canvi amb altres divises ja no és tan favorable a les exportacions europees. Tot això genera dubtes importants.

Per tot plegat, al marge de consolidar el creixement, calen altres accions. Al meu parer hi ha una qüestió clau, que és la de reduir les grans desigualtats que ha eixamplat la crisi, tant a nivell de famílies com també entre empreses. N’hi ha que han aprofitat la seva influència i posició dominant per marcar preus i polítiques públiques divergents dels objectius comuns. Cal també més exigència d’ètica, molt minvada aquests darrers anys en determinats cercles. I polítiques d’increment de la productivitat molt més eficaces, centrades en la formació i la innovació, de les que se’n parla molt però no s’hi fan prou reformes de fons. I també trobar mecanismes de debò per incrementar el nombre d’empreses, i sobretot allargar l’esperança de vida de les moltes noves que es creen,  que en això fins ara no hem estat gaire encertats.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa