industria-2Si fa uns anys haguéssim demanat a l’opinió pública què en pensava de la indústria, probablement hauríem rebut moltes visions negatives. En general era un dels sectors que tenia més mala premsa, a voltes merescuda però no sempre. Ha calgut una crisi molt profunda i llarga per donar un tomb a la percepció, si més no pel que reflecteixen ara els mitjans, que en general li dediquen molta més atenció i la posen a l’horitzó de l’esperança.

I és que certament, encara que ha patit les conseqüències de la crisi com els altres sectors d’activitat econòmica, l’industrial ha demostrat més solidesa i capacitat d’adaptació, i presenta signes de recuperació clars molt abans que la resta. I això que la classificació d’activitats econòmiques cada cop té fronteres molt més difícils de delimitar, no és fàcil mesurar amb precisió quin grau d’arrossegament exerceix la indústria sobre els altres. Hi ha una part important de les activitats classificades com a serveis que viuen o treballen bàsicament per a la indústria, la branca industrial agroalimentària és difícil de destriar del sector primari que l’abasteix, hi ha una part significativa de la construcció que és indústria o treballa per a ella, etc.

Ara surten abanderats de la indústria de sota les pedres, es promouen reflexions i fins i tot es proposen pactes nacionals que la defensin i la fomentin. Està bé, és positiu i necessari, però no n’hem de parlar tant i fer més coses, posant en marxa actuacions i mitjans. Que vol dir recursos. Una part dels quals ha de sortir de l’administració, però l’altra sortirà de la inversió privada, quan aquesta vegi clar el camí emprès.

Com que els recursos són escassos, és imprescindible començar per una bona diagnosi. El Govern català ja ha descobert punts essencials i els està promovent, com ara que és tant important apuntalar empreses amb futur com promoure’n de noves, que cal lligar recerca i innovació pràctica, que moltes empreses necessiten cooperar entre elles per poder abordar reptes clau com la internacionalització, que la formació de qualitat i la promoció de les branques industrials és bàsica, etc. I ho intenta dur a terme amb plans d’acció específics, lloables però a vegades amb efectivitat millorable. En canvi, no ha abordat la simplificació administrativa industrial, més enllà del camí fet per a les activitats innòcues.

Per altra banda, el Govern finalment va adonar-se que és important plantejar estratègies més sectorials, i intentar que aquests sectors realment s’ho creguin i cooperin en el seu propi desenvolupament conjunt. En això estem una mica encallats, la majoria dels sectors encara no s’han convertit en el seu propi motor, se’ls ha d’arrossegar. Cal treballar-ho millor.

Segurament hem comès un error previsible, pensant que engrescant als grans, aquests arrossegarien a la resta. Ignorant que dins la indústria, el pes en empleats de les empreses de 50 a 250 treballadors i el valor afegit del conjunt d’empreses de 10 a 250 treballadors és gairebé equivalent al de les més grans. En canvi, les primeres són majoritàriament autòctones i familiars, mentre que les grans són sovint multinacionals foranes però arrelades. Hem de comptar amb ambdues categories, però les necessitats i cultura són apreciablement diferents, i per això fer una estratègia conjunta no és tan simple.

Tot és important i tot suma, però crec que en un pla de veritable aposta industrial hem de donar més pes estratègic a l’empresa mitjana del que hi té avui. I treballar a fons per fer que la petita esdevingui mitjana amb celeritat.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa