unsplash_526360a842e20_1Com tot en aquesta vida, hi ha moltes maneres de mirar-se les coses, com una peça a través d’un programa d’Autocad. Se n’ha parlat i hi ha excel·lent informació vivencial del que suposa la crisi dels refugiats. Excel·lents cròniques i bons informes de posicionament com els d’OXFAM. Informació no en falta des del punt de vista més humà. Si no hi ha resposta èticament decent no serà per ignorància, ni tant sols de la culpable.

Tota forma de govern i autoritat necessita un mínim d’aquiescència de qui segueix, de qui assenteix o solament deixa fer. Un deixar fer a l’altre amb el convenciment més o menys raonat  de que el de dalt sap el que es fa, almenys una mica més que jo, i que no és ontològicament parlant allò que se’n diu un mal parit.  I si això falla queda obert el camí de l’ensorrament, encara que sigui a un termini mig o llarg, però tot arriba. Per exemple, l’erosió de les bases fiscals de l’estat del benestar donat el sistema planificat d’elusió fiscal a tota classe de paradís fiscal n’és un cas. Un altre que em porta a escriure’n és el de la demografia minvant europea, que també es menja els fonaments del sistema de benestar i que no atén a l’oportunitat de alleujament que presenta l’anomenada “crisi dels refugiats”. Fins i tot organismes internacionals poc sospitosos de fer de “oenagé” i ser qualificats de practicar el “bonisme” com el Fons Monetari Internacional, en el seu darrer informe d’actualització de perspectives econòmiques mundials, menciona en el seu apartat de prioritats en matèria de polítiques la integració d’immigrants a la força laboral europea, això sí, ho diu d’una forma polida i neutral perquè ningú del gremi es pugui sentir obertament al·ludit.

Les piràmides demogràfiques es van invertint ràpidament. Ja solament se sent la cridòria de la canalla quan passes pel costat d’una escola a l’hora del pati. Em sembla recordar que quan era molt més jove no era així. Societats com la del Japó, tancades a la incorporació de forans (just el contrari de l’anomenat sistema de reproducció català), envellides en tota classe de sentits, prefiguren el nostre futur de societats europees. Amb la proporció d’ocupats/beneficiaris del sistema de benestar previst d’aquí no tant (en vida vostra), les matemàtiques que són la prova del cotó no enganyen: massa pocs cotitzants per beneficiari. No es pot amagar el cap sota l’ala.

Els drets i deures de tothom, els pactes socials vigents, el mateix concepte del treball com a vertebrador d’una identitat, o el concepte de l’organització se’n veuran afectats. I si ha d’haver-hi la transició a un altre model encara per dibuixar ens caldrà també una transició demogràfica. I si no preguntem-nos per què la “Merkel” no es posa en mode “Tatcher” quan es planteja el problema de l’acollida de refugiats. Crec que ella ho veu clar, i més dades i coneixement que jo deu tenir. I com que tot canvi vol un esforç, és a dir una lluita, cal respondre als jardiners cultivadors de tota classe de pors ancestrals (al negre, al moro, a l’altre, a perdre no sé què…) de forma clara, intel·ligent i també contundent.

Una transició que inclou també l’aprenentatge d’integrar sense trencar o malmetre res. Més fàcil dir-ho que fer-ho per cert, però si no ens hi posem no hi ha manera. I pel que anem veient arreu del Vell Continent és més difícil del que es pensava. Però resulta que totes les forces identificades que configuren el nostre futur pressionen en aquesta direcció, ja siguin purament demogràfiques internes, o del continent de sota, o raons de canvi climàtic més que estudiades… Tot es conjura perquè la pressió vagi a més. Si ha de venir una onada (que vindrà… en vida vostra) millor amorosir-la i aprendre com s’ha de treballar (aprenentatge vol dir també temps).

Si he vist un programa de televisió intel·ligent, aquest és “Karakia”, on un col·lectiu implantat a casa nostra explicava com feia un plat “de celebració”, sempre molt elaborat, tot “slow food”, i ens convidava a menjar-ho. La cocció d’aliments ens va convertir en Sapiens, no ho oblidem. Ho feien al 33, quina quota d’audiència podia tenir? un 5%? Doncs això és política.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa