arrow-1170792Sentia fa dies en un programa de ràdio a una periodista que recomanava lectures per vacances. I també esmentava algun d’aquells llibres que, segons el seu criteri, de cap de les maneres hem de destinar a aquest període estiuenc. Un d’ells el desaconsellava totalment, tant abans com durant les vacances, no per la qualitat del llibre sinó per l’ocasió: el moment no li semblava escaient donat que podia provocar una inoportuna sensació d’angoixa i estrès al lector en aquests dies d’oci. Resulta que dóna consells per superar situacions límit com pot ser l’atac d’un caiman, el fet de trobar-se un ós a la muntanya, la no obertura d’un paracaigudes en fer un salt, etc. Segons ella, són consells molt pràctics però estava segura que una persona que l’hagués llegit passaria les vacances patint, conscient que qualsevol de les eventualitats descrites eren possibilitats reals amb les que es pot trobar fàcilment.

Potser sí que en la ignorància pots viure més tranquil, i fins i tot creure’t més feliç, però hi ha coses i situacions que considero que val més haver-se plantejat, si entren dins el que és possible i amb una certa probabilitat de donar-se. Tampoc es tracta de viure obsessionat i ser de mena pessimista, però com tot, cal trobar el punt just de les coses.

Aquesta reflexió és convenient quan tens alguna responsabilitat directiva. D’entrada cal saber cap a on vas, altrament no pots fixar un rumb. Malauradament hi ha líders empresarials o de l’administració pública que sols es plantegen anar passant, postura còmoda però difícil de mantenir quan venen maldades, i que sovint té com a conseqüència una gran pèrdua d’oportunitats. I si es tenen objectius clars, cal que siguin fonamentats i avaluar-ne el cost i l’esforç necessaris per assolir-los. Analitzant també les amenaces més probables i avaluant com afrontar-les.

Un líder ha de proposar reptes però no ser quixotesc, ha de ser valent però no inconscient, no pot ignorar els riscos. I sobretot ha tenir confiança en si mateix, no prioritzar el fre als que l’envolten i li poden fer ombra. Aquest darrer error és massa freqüent, tant a l’àmbit públic com al privat; molt problemàtic i massa complicat de combatre, sol donar lloc a tics autoritaris en persones que no saben guanyar-se l’autoritat.

Hi ha una altra pràctica important, sovint deixada de banda, que consisteix en ser transparent sobre els riscos, no amagar-los. Hi ha qui prefereix no parlar-ne, amb la creença que fent-los palesos desmotivarà el personal. Però el resultat és habitualment el contrari: obviant-los es fa una demostració de desconfiança en l’equip. Un líder que no explica podria ser tolerable per grups de mediocres, mai per equips amb col·laboradors de nivell.

Admiro els que proposen reptes engrescadors i que poden causar canvis importants, sempre que ho facin tenint en compte tots els condicionants que he exposat i siguin clars amb els riscos. Al món empresarial són líders que solen triomfar tot i que a vegades s’estavellen, és el que tenen els riscos, mai poden ser controlats del tot; però amb aquest esperit solen tornar a renéixer amb nous projectes. Els que fan por són els visionaris, tant polítics com empresarials, que proposen quimeres obviant costos i riscos. Són un perill.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa