Segons Nicholas Taleb un cigne negre és un esdeveniment impredictible, és a dir, que no entra dintre de l’horitzó mental de probabilitats normals. Té un impacte extrem, i és difícil predir l’abast. Aquesta ve a ser la definició que va popularitzar en el seu llibre de l’any 2007, El cigne negre, l’impacte de l’altament improbable. L’exemple paradigmàtic d’un cigne negre són els fets del 11 de setembre de 2001 a Nova York i a Washington. Només l’any 2011 hem començat amb la primavera àrab i amb un terratrèmol al Japó que afecta les cadenes de producció de l’automoció i l’electrònica, entre d’altres.

Les empreses globals comencen a considerar escenaris que les petites empreses concentrades en el dia a dia, i les administracions públiques, no consideren. Practiquen el que s’anomena la gestió de riscos, els normals, els previsibles. Però donada l’abundància darrerament d’aquest tipus de fets, estan començant a incorporar en el seu horitzó el que en un altre temps serien considerats escenaris inversemblants. Es fan preguntes sobre què passaria si allò que no es pot dir amb veu alta passés. I per això comencen a mirar els proveïdors d’aquest racó de món amb certa aprehensió. Estan a l’aguait de l’evolució dels seus comptes, de la macroeconomia del seu país, en fi, estan preocupats per la seva supervivència a llarg termini, que també és la seva. Ens sotmeten a tests d’estrès, configuren alertes de seguiment, i es remiren qualsevol nou projecte que es pugui encarregar al proveïdor del nostre país . El factor entorn, el factor país,  de cop s’ha tornat molt més rellevant, massa rellevant i tot. El món no és pla. I això passa amb els proveïdors, els proveïdors dels proveïdors, els clients, i a quasi tothom. I evidentment es pregunten què passaria si el partner fes fallida i com podrien disminuir el seu risc. La veritat és que de vegades és millor passar desapercebut.

La crisi de l’eurozona per a nosaltres és un cigne negre, i pels que ens compren també . Parlar-ne fins ara podia tenir l’efecte de cridar el llop i que al final vingui. Però ja se’n parla obertament, primer a fòrums només per a economistes, després a la premsa internacional i avui cada dia als nostres mitjans de comunicació. Encara que s’utilitzin termes suaus com salvar l’euro, salvar l’eurozona, evitar que descarrili el projecte europeu, tothom sap del què es parla és d’un possible final de la moneda que utilitzem i del bloc econòmic en què estem inserits.

Empreses com Siemens, la més gran d’Alemanya, fa més d’un mes que va moure els seus comptes de 500 milions d’euros d’un banc francès cap a un banc alemany, segons informava el Finantial Times. Si ha fet això, què no farà amb els seu projectes industrials arreu del món, com avaluarà el risc del país on hagi de fabricar o com es mirarà un determinat proveïdor. Es genera incertesa afegida al sistema. En previsió de què encara hi hagi menys liquiditat volen fer caixa. Veuen com un banc de la grandària de Dexia, que va passar la prova d’estrès amb una nota acceptable (i aquest sí que és sistèmic), ha de ser rescatat uns mesos després, i parlen de recapitalitzacions d’institucions com el Deutsche Bank , quantificades ja en el cas espanyol.

Quan es va implantar la moneda única hi va haver temps per a preparar-se, amb campanyes d’imatge i pedagògiques per a molts sectors econòmics. Tríptics, anuncis, presentacions, guies d’actuació, etc. Si la moneda única es trenqués en dos o més bocins no hi hauria aquest temps de reacció (de fet es va implantar 3 anys abans que circulessin les monedes) ni de preparació per part de cap administració.

L’esdeveniment d’un trencament de l’euro ni és segur, ni és desitjable. Però les probabilitats que passi no són menyspreables i les conseqüències serien molt més negatives que positives. I ja hem vist que ningú es pot sostreure a l’entorn. És bo que les pimes es facin les preguntes pertinents i estableixin plans de com haurien d’actuar. Preguntes com què passaria si la nostra moneda amb què comprem i paguem es devalues un 40% per exemple. Què passaria amb els preus de l’energia (pujaria encara més que la tendència, i de sobte) i fins on afectaria al nostre compte de resultats. Quins clients i proveïdors es veurien més afectats, per zona geogràfica i característiques. Amb quines entitats financeres hauria de treballar o em deixarien treballar. I un llarg etcètera.

Jaume Ferrer, tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa