Aquests darrers anys s’observa a Catalunya un retrocés en les matriculacions universitàries als graus d‘enginyeria, sobretot pels més industrials. No estan clars els motius, sembla que tot ve d’una combinació de factors tals com la fama que tenen d’estudis difícils, o la proliferació i posada de moda de carreres tecnològiques més específiques i no tant generalistes. Potser hi ha influït que durant uns anys fins i tot els nostres governants deien que la indústria manufacturera era cosa del passat, que el país necessitava centrar-se en la indústria del coneixement i oblidar-se de la fabricació clàssica.

Realment tenien poca vista, no en la importància del coneixement sinó en allò de que fabriquin els altres. Afortunadament la crisi ha tornat a posar les coses al seu lloc, i la modernització de les fàbriques i les tecnologies de producció ha fet augmentar la sofisticació de les màquines i els processos, i s’ha incrementat l’exigència del mercat sobre els productes o equips manufacturats. Tot plegat ha fet que els nostres productes siguin competitius arreu del món. I això requereix personal qualificat i tècnics cada cop millors, amb capacitat per adaptar-se a les novetats tecnològiques i posar-les en pràctica. És per aquest motiu que ara hi ha demanda d’enginyers i en canvi no hi ha prou graduats. Fet paradoxal i preocupant, si estem d’acord que serà sobre la base industrial que arrossegarem a la resta de sectors econòmics cap a la recuperació.

A la nostra comarca, clarament industrial, hi ha llocs de treball d’enginyer vacants per manca de candidats adients. Això vol dir graduats que a més tinguin alguna experiència (les pràctiques en període universitari sovint són suficients), parlin idiomes, tinguin una visió general de la tècnica i ganes d’aprendre a partir dels coneixements adquirits a la universitat. I sol demanar-se que tinguin un títol d’especialitat de els doni atribucions per fer i signar projectes. Tot això ho ofereix la nostra Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa.

Sempre m’ha intrigat que s’esgrimeixi el motiu de la dificultat, havent-hi estudis com els de medicina que segueixen tenint una demanda superior a l’oferta, malgrat ser una carrera dura, molt més llarga i generalista, amb una especialització que no arriba fins al final, i amb notes de tall difícils d’assolir. Certament els estudis d’enginyeria als primers cursos tenen molta matèria de base per consolidar els fonaments, però després vénen assignatures més aplicades, pràctiques i un projecte final que gairebé sempre respon a una aplicació real. També és cert que cal esforç, estudi i dedicació per obtenir el títol, però res inassolible.

Tenim bones indústries poc conegudes, algunes premiades com a empreses millor valorades per treballar-hi. Haurem de convèncer-les que s’obrin a la societat i donin a conèixer què fan, i acullin més alumnes en pràctiques. I a graduats de la nostra universitat que expliquin als joves de batxillerat i FP la seva experiència com a exalumnes d’enginyeria. Realment hi ha experiències vitals molt interessants que són desconegudes pels nostres joves, i haurem d’incrementar l’esforç (que ja es fa) de portar l’empresa als instituts, per trencar la por a allò que és desconegut. El futur de la nostra indústria ho necessita, i pot donar ocupació a joves que ara creuen que sols tenen sortida a l’estranger.

Pere Casals – President de la Cambra de Comerç de Manresa