Vivim en un oasi o en un miratge?
A Europa hi ha una percepció de la situació econòmica més optimista que mesos enrere, potser inconscients de les moltes febleses que ens assetgen. Tot i que costen d’imaginar les conseqüències d’un default de Grècia, segurament aquest no és l’obstacle més greu que tenim. Hi ha motors europeus com França que perden pistonada, la majoria d’economies sanejades tenen creixements de pocs decimals, i ens estem recolzant en una injecció monetària sense precedents (que segurament era necessària), en uns preus energètics moderats que no depenen de nosaltres, i en un tipus de canvi molt volàtil que de moment és favorable a les exportacions.
Tot això fa que l’oasi europeu sigui incert, qüestionat també per les grans desigualtats socials internes creades en poc temps, i sobretot per la divergència de criteris entre els responsables de les polítiques monetàries i els de les polítiques econòmiques i fiscals. De nou la Unió es mostra desunida en quelcom bàsic: la definició d’estratègies.
I encara es veu més fràgil si donem un cop d’ull al conjunt del planeta, on poques àrees van a velocitat de creuer. Bona part dels BRIC han empitjorat la seva situació, a la zona del Golf s’han revifat conflictes fratricides, i fins i tot els USA mostren l’estat catatònic de cada quatre anys mentre esperen veure la cara del nou president. A sobre les darreres dades del comerç mundial indiquen una caiguda sobtada. A veure si l’oasi europeu és un miratge?
L’estat espanyol és un cas semblant, amb peculiaritats preocupants. Les xifres macroeconòmiques que exhibeixen els governants fan goig, però amaguen moltes febleses, la majoria més que comentades. L’endeutament, el dèficit i l’atur desmesurats, les desigualtats que s’han eixamplat, la minsa millora de la productivitat, l’encara baix nivell de formació i professionalització de la població activa i l’escassa integració al món laboral de les promocions de joves amb millor base de coneixement, sumades al malbaratament en inversions poc justificables mentre s’abandonen les més productives, són mancances que no milloren.
A tot això s’hi suma la falta de consens en les polítiques a llarg termini, l’escanyament econòmic de les administracions més properes al ciutadà i l’escassedat de propostes per un canvi de règim que foragiti la corrupció, l’ofegament cultural, la dualitat al mercat de treball, i porti aire fresc i veritable separació de poders. No es debaten propostes concretes que siguin quelcom més que ganxos electoralistes a curt termini.
A Catalunya no sé ni si tenim oasi, les grans xifres són bones però molta gent està a la frontera del sistema. I en canvi hem centrat el debat exclusivament en la qüestió sobiranista, sense plantejar en detall el projecte de país. Hem simplificat l’anàlisi dels nostres problemes culpant-ne exclusivament al dèficit fiscal, realment injust i determinant, però no podem obviar els nostres grans errors estratègics històrics, origen d’un deute asfixiant, d’un sector públic desproporcionat, i d’un aparell administratiu molt clientelar. Certament no tenim instruments per corregir-los sense traumatismes. És difícil prendre decisions transcendentals si no es debat res de tot això, no fos cas que el nou país promès sigui un miratge, sobirà però amb deficiències semblants. N’hauríem de parlar abans, un plebiscit no pot ser un xec en blanc.
Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa
Catalunya | economia | Europa | PERSPECTIVES