cartesSembla que res s’escapi a la solució tecnocràtica de qui dia passa any empeny, i que encara que no es vagi a l’arrel del problema (d’aquí ve la paraula radical… anar a l’arrel), es troba una sortida més o menys apanyada per continuar anar fent com el “Met de Ribes”.

Vegem si no la política de la Unió Europea amb l’anomenada austeritat com a conseqüència i també com a principi de tot plegat. L’austeritat és el mode europeu de gestió de la crisi encetada el 2007. La Unió Monetària en la que estem posats des d’aviat farà vint anys (de fet ens va començar el 1998) és una unió incompleta ja que no contempla una unió fiscal. Com que no hi ha una unió fiscal el Banc Central Europeu comença a jugar el paper de crear liquiditat a dojo per evitar que tot peti, ja que juga el paper de contrapartida de l’austeritat com a principi de gestió de la crisi. De fet, aquesta és la tesi d’un think tank europeu prou reconegut que es fa dir Bruegel. No deixa de ser una solució tecnocràtica per anar tirant milles en espera que algun dia s’arregli el problema. Però  aquesta política porta associada una molt baixa inflació (la inflació, com la febre, ha ajudat a acabar amb anteriors crisis), un baix creixement i, per tant, el rati entre el que es deu i el que es té continua augmentant. El peix que es mossega la cua.

El baix creixement previst per un temps considerable (econòmicament parlant, tota una eternitat) és el que anuncia el Fons Monetari Internacional, tant pels països desenvolupats com ara també pels països emergents. Poques expectatives de creixement vol dir pocs estímuls a la inversió, poques esperances de baixar el rati… argument circular. El ratolí en una sínia.

No hi ha cura sense efectes secundaris quan s’abusa dels antibiòtics com l’austeritat. Per sota, la tensió entre països amb interessos divergents va en augment. Vegem, si no, la reclamació de Grècia de reparacions de guerra i el menyspreu amb el que ha estat tractada a la premsa continental. Els estereotips se solidifiquen; un mediterrani buscavides amb qui millor no fer tractes, com a molt anar de farra… Un teutònic de mirada freda i amb uniforme negre… Fan de  dissolvent de la unió.

Quina és la solució tecnocràtica per alleugerir la pressió de la caldera? Doncs apuntar-se al canvi de criteris comptables i estadístics per millorar els ratis. La Recerca i Desenvolupament ha passat de ser consums intermedis a inversió… És raonable. Però les despeses en compra d’armes també… (Per cert, Grècia ve de fer una gran compra d’armament). L’altre canvi produït, i aquest ens afecta de ple, és la comptabilització de les activitats il·legals (sexe i droga, el rock ja l’havíem comptat). Tot plegat ens fa sortir una mica millor a les fotografies, el que fa que no salti l’alarma automàtica del quadre de comandament. Pilota endavant i ja veurem què passa. I tranquils que encara ens queda per incloure tota l’economia en negre, amb això n’hi ha per uns quants anys d’anar millorant ratis.

Una persona que em queia malament però segurament aquell dia tenia alguna cosa de raó va afirmar amb molta seguretat que el que no es mesura no es pot gestionar. Però posats a mesurar i complir objectius, tothom que hagi estat en una estructura fortament piramidal (un exèrcit, per exemple) sap que ja s’ho farà perquè així sigui, i el management el van inventar els militars.

La solucions provisionals a curt termini i tecnocràtiques per complir objectius mesurables en l’economia val… no ens posarem radicals. Però què passa quan es fa el mateix amb el planeta i la seva supervivència tal com el coneixem? Tot i salvant les distàncies entre el temps econòmic (no més de 10 anys) i el temps geològic (una mica més). Quan es comença a posar èmfasi en l’adaptació al canvi i s’ignoren els molts contrastats i científics llindars de temperatura i moltes coses més,  millor no procrastinar tant i començar a fer management de veritat.

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa