Per sortir d’una situació de crisi calen moltes coses, però hi ha un ingredient fonamental: la confiança. Per activar el consum intern i la inversió. Però també l’hem de generar com a país, i així aconseguir refinançar el deute i no crear dubtes als nostres clients i creditors internacionals.

Però vist com actuen els nostres representants i el domini escènic que els manca, ens estem tirant pedres al damunt.

Algú se’n pot sorprendre, però els que fa anys que anem pel món intentant vendre productes, serveis i tecnologies, d’un temps ençà ens trobem que els nostres clients ens solen preguntar: Això que m’estàs oferint, ja m’ho podràs servir? Vols dir que la situació del teu país t’ho permetrà? Evidentment és un greu problema.

A una altra escala, quan les nostres administracions intenten finançar-se internacionalment, es troben amb la famosa prima de risc desbordada, que no és altra cosa que el sobrepreu que els fan pagar pels crèdits davant la desconfiança que els puguin tornar.

Que hi ha hagut campanyes mediàtiques internacionals de desprestigi, segurament interessades en afavorir determinats especuladors, és cert. Tant com que hem comès errors de pes, amagant informació amb la innocència dels passerells, i gestionat molt malament la imatge mediàtica. Tots ells imperdonables i que les nostres empreses pagaran car, i per això ens costarà molt més la represa.

L’escenografia, calamitosa. Dels brots verds inexistents a les proves d’estrès superades per entitats financeres avui en rescat; dels càlculs reiterats i cada cop a pitjor del nostre dèficit a les portades d’aldarulls socials que, sortosament, encara són poc freqüents; d’un programa econòmic del no passa res a un que es va autodesprestigiar en presentar els pressupostos i que cal anar corregint sobre la marxa; i ara sols faltava l’eufemisme de parlar de crèdit en condicions favorables enlloc de rescat bancari, que ha fet riure a mig món. Sortosament no tot es fa tant malament, s’han començat a tractar com es mereixen alguns problemes estructurals, però si no cuidem la imatge, no sortim a donar la cara quan van maldades amb explicacions convincents i no deixem que per higiene democràtica s’expliquin públicament els que han participat en alguns dels temes foscos, ens apropem més a una imatge bananera que a la del país occidental que volem i podem ser.

Feina per a tothom, però també per als assessors d’imatge i per als que dominen els mitjans, els periodistes. En tenim de bons, i molts a l’atur, en una professió que el polític sovint ha menystingut i a vegades coaccionat. La salut de la imatge del nostre país passa també per donar valor al quart poder, en lloc de témer-lo. A curt termini ens pot coure una crònica dura en premsa, però a la llarga ens beneficia a tots plegats, perquè ens fa ser millors.

La informació és un deure amb tots els que fem estoicament els sacrificis. I ens ajudarà a millorar la imatge explicant les coses com són, que el país i el món estan més preparats del que ens pensem per entendre les veritats, si s’expliquen com i quan cal. Altres països ho han provat i se n’han sortit, tenen millor imatge tot i estar pitjor.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa.