No us passa que les darreres notícies de premsa us fan tenir sensació d’angoixa? És cert que podem haver vorejat l’enfonsament de l’Euro, que Grècia podia haver caigut i arrossegar-nos al rescat, que les agències de rating ens condemnen… I de cop, per un acord entre països europeus, somiem que tot s’arregla. Sou d’aquells que no en voleu ni sentir a parlar, que teniu prou feina amb el dia a dia, que penseu que d’una forma o altra ens en sortirem, tot i que no acabeu d’entendre què passa? O dels que us pregunteu si hem de sortir corrent abans que el món ens caigui al damunt?

No hi ha dret! A veure si parlem clar tots plegats, sense necessitat d’anunciar l’apocalipsi avui i dir que ja anem bé l’endemà. Sortosament la reacció majoritària és més serena. Qui més qui menys ha mirat d’informar-se, s’amoïna perquè qui mana sembla no saber què fer, té clar que no s’explica tot però que la situació és reconduïble, que en tenim per dies i que tot millorarà amb l’esforç i el sacrifici de tots (no sols el d’uns quants), que cal menys dispendi evitable i més treball per tirar endavant, etc.

També estic convençut que la majoria dubteu que tot s’arregli sols reduint el dèficit, que és la visió esbiaixada que ens transmeten els nostres creditors.

Clar que viure a crèdit, sense estalvis ni treballar prou, acaba malament. Quan el prestamista ve a demanar el retorn del deute i descobreix que s’ha exhaurit i que no hi ha ingressos per tornar-lo, tenim un problema. D’una forma o altra és el que ens ha passat als països perifèrics, a nivell públic i privat. Durant molts anys ens han deixat diners a dojo, i amb ells ens hem permès tenir coses fantàstiques, a les que ens costarà renunciar. I no és que no tinguéssim estalvi: el vam dilapidar de forma irresponsable. Tampoc és que no produïm, sinó que no aconseguim vendre prou per pagar tot el que gastem mentre tornem el deute.

Ara els prestamistes ens demanen que gastem menys per no engrandir la bola. Cert. I ens hem posat a retallar. Però amb això no n’hi ha prou. Si no fem res més, aviat tornarem a estar igual per culpa dels interessos que s’hauran anat acumulant. Potser ens alleugeriran amb més préstecs, allargant els terminis i condonant-ne una petita part, com han fet amb Grècia amb els rescats. Però ens collaran fort.

L’important és generar riquesa, incrementar l’activitat, fer coses vendibles a fora i anar-les a vendre. I això requereix bons productes, fent-los a preu competitiu, i agafant la maleta per anar a vendre lluny. Per tant cal potenciar la millora dels productes i serveis (això es fa amb innovació i gent preparada), sent més productius (treballant més i millor, amb eines i infraestructures eficients, moderant els costos), donant suport a les empreses (simplificant burocràcia i exigències, no ofegant-les financerament), i fent l’esforç d’internacionalitzar-nos. Moderant la despesa, i per altra banda invertint. Amb això tornarà el crèdit i deixaran d’especular amb el nostre deute.

Abans tot era més fàcil, devaluant la moneda. Ara cal fer quelcom equivalent, moderant preus, salaris i beneficis i prescindint de tot allò superflu. I contra l’especulació, cal més Europa i menys Estats. Assumible, si es parla clar i hi ha voluntat.

Pere Casals, president de la Cambra de Comerç de Manresa