sistema_monetari

El que ens és desconegut ens fa més aviat por, i de vegades es pot disfressar d’un moralitzant menyspreu. Crec que hi ha aquesta actitud quan s’ha parlat tan sovint de l’economia real i de l’economia financera especulativa, contraposant les dues com el bo i el dolent de la pel·lícula. En part perquè la City de Londres, o Wall Street, i fins i tot Madrid, ens queden lluny anímicament. Però la veritat és que les dues estan intrínsicament lligades com dues cares de la mateixa moneda o com les dues bandes d’un mirall, amb regles diferents però formant part del mateix sistema ecològic complex. Complex ens ve a dir que tot depèn de tot i a sobre les relacions es retroalimenten entre si.

Una vegada posats a estudiar per sobre això del diner veus que és tan complex i complicat, de vegades enrevessat, com ho podrien ser les diferents escoles de teologia escolàstica. No està tan clar què és el diner i tot el que pots aprendre és força contra-intuitiu. El coneixement quotidià sobre els elements físics no ens serveix quan penetrem en la física quàntica, el coneixement econòmic familiar i casolà tampoc ens ajuda a entendre què és el que hi ha darrere el sistema monetari. Però que no l’entenguem no vol dir que no influeixi decisivament en la nostra vida diària. Darrere tot aquest món hi ha l’explicació i els mecanismes que ens porten on estem i que van començar monetàriament parlant l’agost del 2007. No és poca cosa, pels Estats Units el preu pagat per la crisi financera equival al cost de la Segona Guerra Mundial, que ja és dir. Els demés no s’atreveixen a calcular-ho.

El sistema monetari té dintre seu diverses jerarquies de diners, no tot és el mateix i té la mateixa categoria, ho hem descobert quan un Euro d’aquí no és el mateix que un alemany si el representem en deute. El sistema monetari evoluciona moltes vegades traumàticament i s’expandeix i contrau en moviments cíclics que ni el cap de la FED o del BCE acaben de controlar del tot. No es mecànic, és complex; i a sobre presenta uns creixement exponencials. Exponencials entre d’altres coses perquè el diner és crèdit i aquest es crea del no res. I nosaltres humans no tenim el coneixement d’anar per casa avesat a creixements exponencials, llindars i punts de no retorn. Vindria a ser com el sistema climàtic. I no solament té diverses jerarquies sinó també diversos actors, el més coneguts són els bancs, malgrat la crisi cada cop més grans. I d’altres força desconeguts com l’anomenada banca a l’ombra que mou tota classe de derivats financers, sembla incontrolable, i que també ha crescut malgrat la crisi  passant de 58 a 67 Tn. de USD des del 2008. M’estalvio els zeros que encara m’equivocaria i tinguem clar que encara es compta en dòlars americans.

Les conseqüències a l’altre cantó del mirall ja estan prou estudiades i són ben visibles, i doloroses per les persones i també per les organitzacions. Malgrat els anomenats al·lucinats brots verds les dificultats de liquiditat en el sistema van per llarg i per mostra el nombre de concursos de creditors segueix en augment entre les pimes si ho comparem amb l’any passat segons dades de D&B. Ens cal doncs començar a experimentar amb d’altres sistemes monetaris. El diner tal com l’entenem compleix les funcions primer de mitjà de pagament entre privats, després de pagament d’impostos a l’estat (sense estat no hi ha diners, no recordo transaccions monetàries a les pel·lícules de zombies, i si n’hi haguessin no estarien al centre de la trama), i tercer com a mitjà d’acumulació de riquesa. Històricament aquestes funcions moltes vegades han estat separades. Ni tan sols l’interès positiu és una constant universal. No són especulacions, hi ha experiències reeixides com la moneda WIR a Suissa, o l’experiència C3 a Uruguai i Brasil. Generen crèdit i obligacions a les parts. Però per ser preses seriosament i no ser un pur acte voluntarista i “alternatiu” cal que l’estat en les seves múltiples versions ho reconegui com un mitjà de pagament de tributs (si no tens tributs, la veritat, que d’estat més aviat poc). I això en una democràcia és una decisió que ens pertoca i que és a l’abast de la voluntat política. La diversitat monetària es un bé com la diversitat biològica, i ens allunya i protegeix de potencials col·lapses (que històricament han existit i han estat estudiats, no solament imaginats a les pel·lícules de zombies).

Jaume Ferrer. Tècnic en Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Manresa