Portem un llarg període de provisionalitat, i durant massa temps els nostres representants no han pres les decisions adients per afrontar els problemes del país. Deu ser culpa del cicle electoral sens fi que els manté paralitzats, pel risc de perdre vots si cometen errors. Vet aquí un punt feble de la nostra democràcia, que compartim amb altres nacions habituades al desgovern. Si aquest coincideix amb moments crítics, pot acabar pagant-se durant més d’una generació. També és greu quan un líder s’equivoca i els seus, en lloc de fer-lo rectificar, li riuen les gràcies. La partitocràcia és una imperfecció de la democràcia.

Una primera oportunitat: fem el sistema més personal, menys de partits. Ja no cal mimar-los com en temps de la democràcia incipient, quan sense partits forts semblava que no perduraria.

Els temors electorals fan sovint que la presa de decisions es limiti a aquelles que han sigut consensuades. Fet particularment freqüent en matèria econòmica i laboral. El consens sempre és desitjable, però en moments crítics en què ningú vol afluixar malgrat tothom sap on són les causes dels problemes, les decisions de mínims són massa mediocres per resoldre res. Si no hi ha capacitat d’arribar a acords sobre els grans problemes, hem de dir que la nostra democràcia està malalta? I el malestar i la precarietat socials en serien la febre?

Una nova oportunitat: deixem-nos de tacticismes i anem de dret a resoldre els problemes.

La necessitat fa reaccionar i algunes administracions s’han posat les piles. Però també ha fet reaccionar la ciutadania, no sols contra les decisions que comencen a ser dràstiques, sinó intentant proposar canvis al sistema. És bona la reacció, sempre que es faci per canals sensats.

Tercera oportunitat: sembla que hem trencat l’apatia social, fins ara manifesta en l’abstenció i el desinterès. Aprofitem-ho per animar el debat social en lloc de menysprear-lo, que ens farà una societat més viva. No destruïm la societat civil, fomentem-ne la participació.

El malestar es focalitza en els ajustaments pressupostaris i el rescat del sistema financer, dient que es retalla als ciutadans per pagar els excessos de l’administració i la banca, i que al final tot ve manegat pels creditors internacionals. Quelcom hi ha de cert, però ningú explica que encara que ens prorroguessin els préstecs internacionals, no n’hi hauria prou: com que gastem més del que ingressem (tenim dèficit), de moment necessitem demanar més crèdit fins que aconseguim equilibrar els comptes amb els ajustaments i la millora de la competitivitat. Cal poder vendre a fora més del que comprem. I evidentment, si no donem seguretat de retorn dels crèdits, ningú ens en deixarà més.

També és una oportunitat: comuniquem, expliquem les coses pel seu nom, que això integra, motiva i evita percepcions distorsionades i manipulables. No dubtem tant de la maduresa dels ciutadans. I donem suport als que creen riquesa, però visualitzem austeritat a tots nivells.

Ben segur que si aprofitem oportunitats com aquestes farem un bon pas per deixar un país millor per a la següent generació.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa