small-feet-1436227Catalunya ha estat sempre un país petit, de governs amb poc poder. Fins i tot els nostres reis més enaltits havien de negociar amb els nobles per tal que els deixessin soldats, a canvi de repartir-se els guanys de les guerres. De fet, fins i tot el títol reial l’adquirien per l’aliança amb altres territoris que el duien implícit, Catalunya no era corona. Som un poble de barreja i mestissatge, punt de pas estratègic del que fins ara n’hem tret poc partit.

Tampoc tenim matèries primeres abundants ni una genuïna història colonial que ens nodrís fàcilment de riqueses. Ni tan sols hem estat una gran potència com a mercaders. Certament, en algun moment vàrem tenir una flota naval temuda, però més per guerrejar que per comerciar. Fins i tot tenim una terra pobra en nutrients i un clima ben complex, que ens limiten la productivitat agrícola i ramadera. Però amb imaginació, esforç i figures com la de l’hereu o la masoveria, hem pogut tirar endavant.

Tot això ha marcat un caràcter particular. No som humanament diferents però sí culturalment, i de ben segur la nostra història de derrotes i d’irrellevància a l’hora de repartir el pastís entre les grans potències ens ha modelat la forma de ser. En determinats moments s’ha volgut fer minvar la nostra llengua, allò que en realitat singularitza la nostra cultura.

No som una societat homogènia. Hi ha rics i pobres, terratinents, propietaris de grans capitals  i, sobretot, una classe mitjana que ara està en un cert retrocés, però que durant molt temps ha integrat tant petits empresaris com assalariats.

Hem tingut algunes dècades pròsperes per a molta gent, en què petits empresaris i treballadors han aconseguit fer-se un forat al món creant un teixit de PIMES cada cop més competitives i dinàmiques, amb certes dificultats per cooperar entre elles per la lluita incansable dels seus impulsors que es resisteixen a perdre’n el control. Noves generacions amb més preparació teòrica i més viatjats ajudaran a situar-nos en aquest món complex. Aquest poble sorrut i pencaire també és generós, tant a nivell de redistribució fiscal com amb exemples continus d’implicació de la gent en tasques de voluntariat.

Però quan uns irresponsables decideixen passar el ribot a les nostres aspiracions consensuades i en fan befa, determinen que la nostra llengua fa nosa, que l’esforç fiscal s’ha d’esprémer més enllà del respecte a l’ordinalitat, i responen a la queixa menystenint-la i amb desinformació, molta gent se n’atipa. I no saben com reaccionar quan responem amb alegria que ja n’hi ha prou, que cal preguntar a la gent què vol fer i amb qui vol continuar el viatge.

Òbviament el que cal és una solució política, però de política en majúscules. I sobretot tenir clar que, quan una gran part de la població vol marxar, no hi ha més sortida que comptar si el desig és majoritari o no. Prohibir preguntar-ho és la solució més absurda que se’ls pot acudir. I si no es vol que marxi ningú, cal engrescar a quedar-se amb propostes atractives. Arriba un moment que la por al desconegut deixa de fer efecte. Sigui quin sigui el resultat d’avui, encara que no hi hagués majories clares, si es constata una demanda considerable de canvi, caldrà resoldre el dilema amb una consulta homologable, amb alternatives clarament especificades, altrament el problema no s’esvairà ni amb lleis ni amb repressió. Algú ho hauria d’entendre, som al segle XXI.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa