L’atur és un dels nostres majors problemes. Amb l’índex que tenim tan elevat, no podríem dir que iniciem la sortida de la crisi encara que alguns sectors comencessin a treure el cap. Tot i així el Govern segueix tirant pilotes fora, amb nous decrets d’imatge que no són els canvis profunds que calen.

Podem discutir-ho des del punt de vista dogmàtic, però si ho mirem pel cantó pràctic, qualsevol reforma que no redueixi l’atur a curt termini és un fracàs, un pedaç que no porta enlloc.

Evidentment el problema laboral és un més dels molts que té el país, que condiciona però no en exclusiva el nostre estancament i la manca de competitivitat. I per això estaríem d’acord en que no n’hi ha prou amb una reforma en aquest camp. Cal resoldre també altres mancances que impedeixen que la solució al problema sigui ràpida. Tals com la insuficient preparació de bona part de la població, l’escàs nivell de capitalització i professionalització de moltes empreses, l’àmplia desmotivació de sortir-nos-en amb les nostres pròpies forces, les debilitats d’un sistema financer que no vol limitar-se a ser eina sinó que vol ser el protagonista econòmic en si mateix, la no gaire ben posicionada imatge de país malgrat honorables excepcions individuals, i sobretot la manca de rumb i projectes clars de la majoria d’administracions.

Però de ben segur que amb reformes decidides del mercat de treball es posarien en marxa projectes autòctons adormits (que n’hi ha), i més d’un passavolant estranger que ha fugit per culpa de les nostres lleis laborals aconseguiríem fer-lo venir o retenir-lo amb inversions noves a casa nostra.

Però què han de dir els que avui tenen feina blindada? Que ni parlar-ne de perdre privilegis. Encetaran la guerra abans de fer l’esforç de reciclar-se o de ser més productius?

I què diuen els que no poden entrar al mercat de treball o n’han sigut expulsats prematurament? Segur que donaran la benvinguda a qualsevol canvi que els permeti enganxar-se a la roda, que fins ara amb la voluntat i la preparació no n’hi ha hagut prou. Mentre no es conformin amb un subsidi desmotivador que tard o d’hora s’acabarà, a no ser que les diferents convocatòries electorals facin renovar-lo indefinidament per quatre vots més.

El problema és que sols estan organitzats els defensors dels privilegis. Òbviament defensen altres coses, però ben poc als que no estan a la roda. I per tant faran molt soroll si algú intenta legislar de forma pragmàtica, per aconseguir resultats efectius. Però fins ara s’ha vist que buscant consens no s’arriba enlloc. Qui ha estat escollit per prendre decisions, davant un problema tant greu s’ha de mullar. I els altres, que saben quina és l’única via possible, han d’aportar, no tancar-se en banda i esperar el desgast polític. A veure si els nostres representants fan d’una vegada el que cal prenent mesures de xoc, i no el que els convé electoralment.

Qui pot oferir feina demana flexibilitat i retribució en funció de resultats. Treballem per aquesta banda, intentant fixar uns barems clars i mesurables dels dos conceptes. I trenquem la dualitat entre els blindats i els exclosos del món laboral.

Pere Casals – President de la Cambra de Comerç de Manresa