Inflació o deflació, un dilema fàcil d’entendre
Això és com els pagesos, que mai estan satisfets amb la pluja, per poc o per massa. Hi ha equilibris difícils de trobar, i el que és bo per una cosa és perjudicial per una altra. Però la pluja encara no la podem controlar, i sort n’hi ha, altrament seria una font de disputes constant. Cosa que sí que passa amb la inflació, on bancs centrals i governs intenten regular-la mitjançant mecanismes més o menys distorsionadors, que solen generar controvèrsia entre els opinadors.
L’IPC no és altra cosa que un símptoma més de la marxa de l’economia, però al final és allò que dóna titulars i esvera els economistes, governants o inversors. És bo tenir senyals que avisin dels problemes i permetin analitzar-ne a temps les causes.
Una inflació excessiva (alt augment de l’IPC) és perjudicial, tots ho hem patit. Malgrat que a l’inici sol coincidir amb una fase expansiva de l’economia, a la llarga sol acabar en recessió. Els preus pugen de forma descontrolada, els salaris ho intenten però mai els atrapen, el Banc Central apuja els tipus d’interès per aturar-la, el país deixa de ser competitiu, les inversions i el consum frenen… I tard o d’hora la cosa acaba malament: devaluació (si es pot), retallades i empobriment del país. Tot i que a alguns els va bé, donat que els seus deutes perden valor real i per tant els costa menys tornar-los.
La deflació és una davallada continuada de l’IPC. Vista l’explicació de la inflació i els seus efectes, podria pensar-se que la deflació és desitjable, però res més lluny de la realitat, els economistes li tenen pànic. En primer lloc perquè sol ser símptoma de recessió. A més, perquè en aquesta situació els valors dels immobles i altres béns cau i en canvi augmenta el valor real dels deutes, o sigui que costa més tornar-los. I per això, a un país molt endeutat li és un problema afegit. Les autoritats solen lluitar-hi amb tipus d’interès quasi zero, polítiques expansives, i a vegades (si poden) fins i tot amb la devaluació. I paradoxalment aquests tipus baixos no estimulen l’activitat, donat que la recessió fa por i el volum de despesa o inversió no creix malgrat que els préstecs són barats. Total, un espiral difícil de sortir-ne.
Com passa sovint, l’òptim és un punt allunyat d’aquests dos extrems, que no és pas la inflació zero sinó la inflació moderada. La inflació nul·la té el gran problema que, com que ni hi guanya ni hi perd, qui té diner el guarda, sense arriscar-se a intervenir.
Ara bé, que la mitjana sigui un IPC moderat no vol dir que tots els preus creixin moderadament, i per tant hi haurà col·lectius que els augmentaran força (serveis quasi monopolístics, béns escassos, etc.) i altres que s’hauran d’estrènyer el cinturó (normalment la PIME). Aquest desequilibri és auguri de problemes futurs, sempre perjudica els mateixos i dificulta el creixement del consum i la reducció de l’atur. L’administració hauria d’intervenir-hi, però no hi sol fer res.
Cal tornar a nivells moderats d’inflació. En el punt actual, amb la UE propera a la deflació, sembla que per fi el seu nucli dur tolerarà algunes polítiques d’estímul, malgrat el risc d’un cert repunt de l’IPC. Els països endeutats ens podríem ofegar si caiguéssim en deflació, i ens costaria sortir-ne.
Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa