Fins fa poc teníem quelcom diferencial amb altres territoris: una entitat financera pròpia, nascuda a iniciativa de la societat civil, nodrida amb l’estalvi local, per finançar principalment projectes locals, i amb un retorn en forma d’obra social que tantes empremtes ha anat deixant al llarg de la seva molt més que centenària història.

Segur que haurà deixat persones agraïdes i altres decebudes, pels més diversos motius. Certament el seu pes local era notable, influint decisivament a favor o en contra d’interessos legítims d’altri. Però hi ha consens en fer-ne un balanç positiu.

Moltes persones hi han exercit càrrecs de responsabilitat, amb més o menys encert, a les dures i les madures, però segur que amb voluntat de fer-la tirar endavant.

Per això no tinc cap dubte que quan forces anys enrere van veure la possibilitat (i gairebé la necessitat) de fer-la créixer, tant per aprofitar oportunitats de negoci com per garantir-ne el futur, van decidir eixamplar l’activitat recorrent a recursos forans, donat que l’estalvi local no donava per finançar totes les iniciatives del territori. Cert que es van centrar més en la hipoteca i el fons d’inversió, i no tant com haguérem volgut en la indústria local, però movent-se amb ratis presentables.

Qui els ho havia de dir que, malgrat mantenir-la sanejada, es trobarien de sobte amb un traumàtic tancament del crèdit interbancari i internacional, que per la seva dimensió els tancarien l’aixeta del finançament del Banc Central Europeu, i que la única sortida que els deixaria el Banc d’Espanya seria fusionar-se o ser fusionats. I que el Govern Català no els donaria altra opció que fer-la amb entitats catalanes, quan semblava més raonable anar fora a buscar mercats complementaris i tenir més ventall on escollir parella.

Van quedar sols dues opcions, una amb projecte dubtós (ja s’ha vist que al final ha perdut tot el valor) i l’altra amb entitats sospitoses de politització, de mida molt més gran i de solvència qüestionable. Es van jugar bé les cartes del pes que es mantindria, es va executar un projecte seriós de fusió i es va posar a ratlla el component polític.

Però les exigències desmesurades del regulador per maquillar la imatge de país, aprovades per quasi tots els grups a les Corts, i la poc oportuna sortida a borsa d’una altra caixa que va arrossegar a la baixa les valoracions de la resta, han fet mal. I finalment la intervenció del FROB del nou banc que n’ha sorgit, hi ha deixat el pes local en molt poca cosa. Fins quan?

El resultat final no ens agrada i podem criticar les decisions preses (a posteriori és fàcil), però les responsabilitats les hem de demanar sobretot a uns quants ineptes i taurons de terra enllà, que tard o d’hora quedaran retratats. Tampoc hem de limitar-nos als planys. Una bona gestió pot atreure-hi inversors, malgrat la conjuntura. Si no és que el regulador té altres intencions.

Al territori, si tenim iniciatives engrescadores i viables, segur que trobarem qui les financi. Esforcem-nos a seguir essent mereixedors de crèdit, i reclamem que aquest torni a córrer.

Pere Casals – President de la Cambra de Comerç de Manresa