Mirem sinó la dècada precedent a l’esclat de la crisi actual, en què crèiem que el país era cada dia més ric. Fins i tot hi havia qui pronosticava que tindríem un lloc d’honor al G20. Va fer-se evident que amb aquests únics indicadors era impossible apreciar que la productivitat era cada cop més baixa, amb un model clàssic de creixement a remolc de la construcció i el turisme de xancleta. I que la sensació de riquesa en tenir la butxaca plena a base d’endeutament, i el fer diners més fàcilment amb la compravenda d’immobles que treballant, tindrien poc recorregut.

Després de l’esclat de les bombolles (financera i del deute) ens hem començat a familiaritzar amb altres indicadors com la Taxa d’Atur, la Prima de Risc, l’Endeutament, l’Obertura de l’economia, la Balança per Compte Corrent, etc., que els economistes amb responsabilitat pública coneixien perfectament però mantenien relegats.

Per redreçar la situació sembla que cada cop hi ha més partidaris del decreixement, en contraposició al creixement clàssic que ens ha dut on som. Però no podem pensar que els nostres creditors es resignaran a no recuperar el deute, pel simple sentiment de culpabilitat en haver-nos deixat diners quan anàvem pel mal camí. Potser sí que els haurem demanar comprensió i alguna renúncia, però no sembla factible passar-los tot el mort. Per això, sense un cert creixement, la cosa no es resoldrà.

Hi ha un camí més raonable, que podríem anomenar de creixement sostenible, que hauria d’incloure els conceptes de productivitat i eficiència als seus fonaments. Pensant en assolir una prosperitat sòlida, que cal que vagi acompanyada de mecanismes d’equitat, ja que no serà sostenible si s’accentuen les desigualtats de forma desaforada. Que no vol dir que uns treballin i s’esforcin i hagin de mantenir a la resta, sinó que el nivell de formació general sigui molt més elevat, l’abandonament escolar sigui mínim i el mercat de treball no sigui dual. Que la dominància de les grans empreses sobre les petites no sigui abusiva i no suposi el creixement d’unes en detriment de les altres. Que tothom pagui quan toca, que les inversions públiques es facin sobretot amb criteris d’eficiència i mai amb finalitats electorals, que el sector públic esdevingui productiu, que minimitzi obstacles a la iniciativa privada i que la banca s’impliqui en el risc de projectes productius. Que la classe política sigui rotatòria i el sistema electoral obert, que les lleis siguin clares i proporcionades a la finalitat que persegueixen, que la corrupció i el frau siguin penats en proporció a la gravetat, que la justícia sigui ràpida, que els tres poders siguin absolutament independents, que assolim nivells alts de qualitat democràtica, etc.

Fixeu-vos si en sortiran d’indicadors importants d’aquesta llista no exhaustiva. Els hauríem de tenir a mà i seguir contínuament, per avaluar la gestió dels governants.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa