EUROPA, atzucac

Un atzucac, paraula que deriva de l’àrab az-zuqâq que significa carrer estret, és un carrer o camí sense sortida.

Per tots cantons, estem envoltats. Una arquitectura institucional que no funciona i no és democràtica, principi de representació, la Comissió Europea i el Banc Europeu no són escollits i no deuen res a la ciutadania, no diguem ja el Fons Monetari Internacional.

Una arquitectura econòmica i financera que està feta perquè no funcioni, el pitjor dels móns possibles. O es té un pressupost digne del seu nom, ara crec que no arriba a l’1,27% del PIB, i amb fonts d’ingrés directes sense passar per ningú més que un mateix, o s’està venut.

Una moneda única de la que ja ens deien que no era una zona monetària òptima, però que l’evolució prevista del comerç mundial farà que sigui menys òptima encara. Els esquemes de comerç dels països del cor d’Europa, del Sacre Imperi Romà Germànic -França, Alemanya i Itàlia- cada cop divergeixen més. La Xina aviat serà el “partner” més important d’Alemanya, no dels altres països, el que fa que una sola moneda per a tothom sense un estat que la recolzi és una font inesgotable de conflictes entre interessos divergents.

Una generació de joves en vies de perdre’s al sud d’Europa, amb la seguretat de la precarietat a l’horitzó. Es gasta més en polítiques per a gent més gran que en politiques per a més joves (educació, suport familiar). L’austeritat per a segons qui. Tractament de Grècia com si fos un país vençut a qui es demana i es fa pagar reparacions de guerra… econòmica.

Una pèrdua de posicions en el món global, ja no és el bloc de comerç més important, i perdent. Una embrionària guerra civil a la frontera oriental on per primera vegada la Unió Europea com a tal ha jugat un paper no de bomber sinó de piròman i aprenent de bruixot, no se sap molt bé per quins interessos i de qui.

Lideratge inexistent en el sentit que és absolutament incapaç i sense credibilitat per dir cap a on anar, com, en benefici de qui. Com un personatge com Barroso, la major habilitat del qual va ser donar un pas enrere quan feien la foto de les Açores, que va ser del MRPP (Moviment Reorganitzatiu del Partit Proletari) al Portugal dels Clavells, per qui tots i tothom eren revisionistes, pot arribar a ser el president més neoliberal de la Comissió i cercar un càrrec posterior com a secretari de l’OTAN?  “Trepa” se’n diu?

Fins i tot el mite fundacional de territori de pau i progrés on mai més la guerra, topa amb un procés sagnant de descolonització en què s’exporta la guerra i la violència. Algèria, el Congo, Indonèsia i un llarg etc. El mateix dia que Alemanya capitulava a Setif (est d’Algèria) l’exèrcit francès massacrava milers d’ algerians… Feien onejar una bandera que no convenia. I per afegir a la situació, les forces de la guerra freda que varen impulsar la creació del projecte d’unió ja no existeixen.

Però quan es pren consciència de que s’està al pou és quan comencen a brollar idees per sortir-ne. La primera és que es va cap endavant amb una altra arquitectura institucional i econòmica compartida i democràtica o l’invent se’n va en orris (es quedaria en una àrea de lliure comerç més algunes trobades periòdiques fotogràfiques de caps d’estat, que ens porten directament a la irrellevància). Ja no s’hi val fer patada endavant i fer una altra ampliació. I els elements per discriminar si això passa o no són tan clars com saber si hi ha un pressupost significatiu, una harmonització fiscal, una democràcia representativa en contraposició a una tecnocràcia. És a dir, una legitimitat real. Això és o no és, no hi ha camí del mig. I per això també cal canviar de cares, no ho poden fer els que han dut la situació on és ara.

I tot i que sembli que les forces del “statu quo” ens portin de pet cap el segle XIX per tornar a repetir el segle de la marmota, el projecte polític d’Europa és absolutament necessari, i es durà a terme. Qualsevol altra alternativa és pitjor. És el que tenen els atzucacs.

Continuarà…

Jaume Ferrer. Responsable d’Internacionalització de la Cambra de Comerç de Manresa