Avui dia no fem sacrificis per demanar als Déus que ens resolguin els problemes, sinó que ens els imposem nosaltres mateixos quan hem estirat més el braç que la màniga. El retrocés del benestar és frustrant, i per això cal explicar bé per què hi ha ajustaments inevitables i quan podrem retrocedir-los. Però fent que hi participi tothom, fins i tot els que aparenten immunes a la situació. I sobretot els que van atiar o no van saber aturar la disbauxa, els que se’n van aprofitar i ara dissimulen i els que van pensar que per sempre més traurien duros a quatre pessetes. En cas contrari la cosa acabarà en protestes, abstenció o càstigs per a llistes electorals senceres, immerescuts per molts dels seus integrants.

Així les coses, dels etiquetats com a indignats, que es revolten contra el que no els agrada però encara no han trobat la via per introduir el debat a la societat, caldria prendre’s seriosament algunes de les seves reflexions.

Començant per la llei electoral, que hauria d’evolucionar. Cal obrir les llistes tancades que tracten per igual a tots els seus integrants, siguin bons o mediocres, i són manegades pels del capdamunt que hi han arribat a cops de colze. I reduir les circumscripcions perquè tothom sàpiga qui és el seu representant directe.

Escoltant-los se’m plantegen altres qüestions. Per què s’ajuda al sistema financer sense demanar contrapartides? Per quina raó es privatitza la gestió de serveis públics sense posar-hi barems clars de qualitat en la prestació? I per què s’exigeix més a les caixes, si retornen el seu fruit a la societat i no estan controlades per grans fortunes? A qui se li acut alliberar les grans empreses de mantenir el sistema cameral de suport a les petites, si aquestes són les que creen més riquesa i ocupació? Quan trobarem una via per fomentar l’autoocupació com a alternativa als subsidis desmotivadors? Per què mestres, professors i catedràtics posen tants obstacles a qualsevol intent d’apujar el nivell de la formació, i la resta de la societat no entenem que és el nostre problema i la clau del futur? I a què venen les barreres a convocar referèndums, si són l’expressió més directa de la democràcia?

Seria lògic un nou tracte fiscal per a les grans transaccions financeres, que no aporten riquesa però fan rics a uns pocs. L’estabilitat laboral per llei desmotiva a progressar i frena als que entren de nou al mercat de treball, sense donar oportunitats a tothom i frenant la competitivitat del país. És absurd que estiguem pagant la formació a futurs talents que hauran d’anar a exercir a fora. Que una casta ingent d’alliberats sindicals, empresarials, o d’excàrrecs públics no serveixi per resoldre problemes sinó per vetllar pels privilegis d’uns pocs, no porta enlloc.

Cal créixer contínuament? Si els recursos són limitats i tothom vol progressar més que el veí, el sistema fallarà un dia o altre. Assegurem el futur reflexionant sobre aquesta evidència. Pensem com fer el pas de la cultura de l’opulència a la de la sobrietat.

Aprofitem la remoguda de consciències, no la menystinguem i debatem sobre tot això. I fem canvis per evitar que els sacrificis d’avui no siguin un pedaç i els haguem de tornar a fer d’aquí a poc temps.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa