ID-100148260A la cimera de països de l’APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) que va tenir lloc fa  poques setmanes a la Xina, es va constatar una vegada més que el centre econòmic del món s’ha desplaçat cap a aquella banda. Tot i que aquí no n’hem parlat gaire i seguim amb el nostre dia a dia convençuts que som al rovell de l’ou. En aquella regió hi ha actualment grans oportunitats de mercat per a la vella i decadent Europa, si ens ho sabem treballar.

Hem de fer-hi alguna cosa, no podem perdre cap oportunitat. En aquests moments el mercat europeu està molt decaigut i els governs no tenen clar cap a on tirar, malgrat que el Sr. Junker està disposat a donar-hi una empenta amb el seu pla. Perquè les mesures monetàries del Sr. Draghi han esgotat bona part del seu efecte (no sé si se’n sortirà amb la compra de deute estatal), els tipus d’interès mínims han inundat el mercat de liquiditat, però en lloc d’anar a l’economia productiva ha buscat noves bombolles rendibles.

Certament ara Europa necessita créixer per anar resolent els seus grans problemes d’atur i deute, però ho ha de fer de forma intel·ligent i equilibrada, no amb noves bombolles. Els països del cor d’Europa ho tenen clar, volen créixer impulsant el potencial exportador, assegurant la competitivitat via productivitat, però fugint de la inflació. I per no haver-nos d’arrossegar a la resta, imposen un rigor pressupostari que eviti el dèficit, i una devaluació interna que carrega bàsicament sobre el mercat laboral i la PIME. Vist en termes macroeconòmics és raonable, però pel dia a dia de moltes persones i empreses aquesta estratègia és un calvari.

A països com el nostre aquest procés s’ha fet bàsicament incidint sobre els costos laborals i tallant les inversions productives, i no s’ha acompanyat de mesures pal·liatives valentes per als damnificats directes ni de la coresponsabilitat de les grans corporacions, que han aprofitat la circumstància per millorar marges a compte dels petits i els seus empleats. Discriminacions com la injecció de fons per salvar bancs mentre fan desnonaments a tort i a dret, el desequilibri efectiu de la sobrepressió fiscal o aquesta obsessió de fer fortes les grans empreses sense tenir cura de la mortaldat salvatge del teixit de PIME, i sense mesures que minimitzin l’impacte a la població, faran que la recuperació sigui molt lenta. Un plantejament cercant més equitat hagués posat les bases d’un creixement més sòlid i decidit, que és el que ens convé.

Hi ha però paràmetres positius que fan entendre que estem donant el tomb a la situació. Les exportacions no afluixen, tot i que ara també creixen les importacions. A més es donen circumstàncies que ajudaran a la competitivitat, com la important davallada del preu de l’energia (no gaire repercutit a les nostres butxaques) i la reculada de l’Euro respecte altres divises. També repunten el consum i la inversió privats, tot i que ho fan sobretot a càrrec de l’estalvi, i per tant de forma poc consolidada. Fins que no corregim la manca d’equitat, i fem que tothom participi en la devaluació interna, no aconseguirem un creixement harmònic i general, molt més potent i sòlid que esperar que el d’uns pocs arrossegui al conjunt.

Pere Casals. President de la Cambra de Comerç de Manresa